Plou. Fa un hivern estrany, que és i no és. J. Bravada també era i no era. Càlid quan se n’esperava fredor. Glacial quan li reclamàvem calidesa. Introbable quan el necessitàvem.

Recordo que als vespres l’esperàvem a la Gamba Grumet. Sèiem al costat de l’única finestra que mirava al port i que el propietari havia fet obrir d’estranquis, perquè les cases, abans, estaven fetes de cul al mar. Ell demanava una cervesa i unes olives: si n’era de frugal! Quan les servien, xarrupava l’escuma i començava a dissertar. L’escoltàvem embadalides i sovint incòmodes, perquè les històries que explicava eren les dels nostres avis, tiets, mares fins i tot. I no eren històries convencionals, costumistes, innòcues. Allà sortien barrabassades, traïcions, íntimes truculències. I les explicava sense compassió, com si no li fes ni fred ni calor que les oients ens veiéssim convertides, de sobte, en familiars d’antics assassins, en descendents il·legítimes de cràpules esfereïdors, en còmplices generacionals de maldats inenarrables.

D’aquestes tertúlies, que més que tertúlies eren monòlegs sense dret a rèplica, em va venir l’interès per l’estudi dels membres del “club” Salnitre. I ben aviat vaig tenir clar que la meva tesi -diguem-ne així- era que el club no existia, perquè Bravada, sense anar més lluny, no tenia res d’escriptor ni d’intel·lectual. Simplement era un viu que sabia explicar històries i que ens les explicava per acabar-nos seduint, després, una rere l’altra. El llit de ferro era la màquina amb què ens transformava en manufactures seriades del seu desig voraç. Poc em pensava que resistir-me progressivament a aquesta servitud, a la qual m’havia lliurat amb entusiasme la primera vegada, i negar l’existència del club m’acabaria costant l’orella.

D’aquesta crueltat de la qual vaig ser víctima per haver investigat a fons i desmuntat aquest mite impresentable que és el club Salnitre i de la sensació d’inquietud que em provocava l’habitació de Bravada, la calç que l’emblanquia, el llit de ferro -tan productiu-, la calaixera tètrica, el pòster de la Marta Sánchez i una taula amb un ordinador vell i sorollós que sempre estava engegat, en parlaré més a fons en un altre apunt si els gestors d’aquest espai s’avenen a publicar unes afirmacions que, fet i fet, qüestionen el seu modus vivendi i la raó mateixa de la seva existència (aquesta frase l’aprofitaré perquè els alumnes l’analitzin).

Eva Bach | Girona

El pòster que Bravada tenia a l'habitació, clavat amb xinxetes
El pòster de Marta Sánchez que Bravada tenia a l’habitació.