Quina fou la primera escissió en el Club Salnitre? Els moviments socials, la forta transformació que ha viscut el país en les darreres dècades, la presa de consciència col·lectiva, l’apoderament de les classes populars, etcètera (i aquest etcètera cal llegir-lo amb fidelitat a la literalitat del terme) tenen un impacte innegable sobre les tendències literàries. És en aquest context estructural i en els avenços tecnològics on rau la resposta a la pregunta que obre aquest escrit. Nogensmenys, els estudis de geolocalització que he compartit durant anys amb Germà Villas han aportat a la comunitat científica nombroses pistes que corroboren l’afirmació precedent, per més que em dolgui, puix que aquest tàndem tan profitós (en què, a petició de Germà, jo sempre anava davant) s’ha enferritjat per sempre més i ara llangueix, inútil i rovellat, a l’entrada del magatzem de ferralla de la memòria.

Perquè igual que la relació amb Germà visqué moments de plenitud i força (i quan dic força, vull dir força, perquè Germà és prolixament musculós, i vull esvair, fidel al materialisme històric que sempre he volgut practicar, qualsevol ombra metafòrica en aquestes afirmacions; en qualsevol cas metonímica), els moments que vam dedicar a la recerca i l’estudi també foren ferms i productius. Malhaja que el nostre idil·li i, de retop, la nostra col·laboració acadèmica, hagi fet trista fi. Romandran com a testimonis perennes d’aquell esplendor a l’ensems corporal i espiritual els articles que vam signar junts i que, com he afirmat més amunt, basteixen el constructe empiríc sobre el qual vull fonamentar una part substantiva de les afirmacions que trufaran, per dir-ho amb dolces paraules, l’apunt que ara llegiu.

Signàrem, Germà i jo, l’article “Entre la Comallega i Comasòlibes. Tècniques de geolocalització aplicades a la toponímia local”, que publicà Els Marges. A Serra d’Or ens van editar “El patronatge del Carme i el club Salnitre, representacions geogràfiques”. A la Revista Gaditana de Geografía e Historia (RGGH) ens acceptaren “Geolocalización aplicada a la poética toponímica del cenáculo Salnitre” i a la revista El Progrés, de la Comallega mateix, vàrem rubricar “Proves irrefutables de l’existència de la Comallega”.

Les hores dedicades a aquest treball ingent, de factura impecable segons han reconegut autoritats acadèmiques vàries, no foren perdudes. Ni les carícies que ens fèiem quan acordàvem un punt i a part. Ni els petons amb què celebràvem les adversatives. Ni les mirades enceses quan combinàvem les tecles per forçar una cursiva. Ni l’efusió de desig quan sabíem tots dos que esqueia una nota al peu. Al peu, que sempre vaig portar maquillat mentre els nostres rius foren paral·lels: el peu maquillat malgrat les excursions llargues entre llentiscles i margallons, dolines i rasclers, prop de la Morella, per demostrar que la Comallega era visible i ben visible fent un senzill passeig pel Garraf, encara que el nostre acabés amb el meu dit gros (amb l’ungla d’un porpra cardenalici) sota el tàlem del paladar de Germà, i les seves embestides furioses em clavessin a les natges punxants pellofes d’aglà, agulles de pi i borrons d’esbarzer que em transformaven cul, esquena, coll i clatell en el palimpsest que avui testimonia la més material de les passions i que tristos amants ocasionals intenten infructuosament i escrupolosa, d’interpretar.

Perquè fou pel meu mal cap i pel de J. Bravada, que un mal llamp se l’emporti, que la relació amb Germà es va acabar. I entrem en matèria. Afirmo, i aquesta és la tesi fonalmental d’aquest escrit, que dues dècades abans de la meva història amb Germà, els poetastres del club Salnitre romperen violentament la unitat que els caracteritzava des del misteriós episodi de la Gruta i es dividiren en sengles faccions que generaren, dins de cadascuna, noves escissions. Ens centrarem, però, en la primera.

El motiu fou, esclar, si la Comallega era o no era Comasòlibes. El cenacle es partí en la mesura que les grans convulsions socials que germinaven a la comunitat penetraren irremissiblement a la literatura: quan l’estructura es menjà la superestructura, per dir-ho didàcticament, per a bons entenedors. I aquí és on s’imposa d’evocar  les tècniques de geolocalització amb satèl·lit en què Germà era especialista. Ell mateix me’n donà la prova un dia que rodolàvem sota un sol fulgurant als rajols ignis del terrat de casa. Em va dir: posem-nos aquestes polseres, una cada canell i una a cada turmell. Eren de tonalitats fluorescents: les meves, verdes, i les d’ell, taronges. Continuàrem la gimnàstica amatòria amb gran intensitat, suant, perquè feia aquell sol de final de maig que té ganes de ser sol d’estiu (i que crema tant com el sol d’estiu), però no ho sembla. Vam estar així fins que es va pondre darrere el turó del castell.

Després, ell més colrat i jo més vermella, ens vam untar de Nivea i vam aprofitar per entretenir-nos una estona al llit. Quan es feia fosc i preparàvem, altra vegada al terrat, un sopar fred amb llesquetes, patés, formatges escollits i sengles copes de xarel·lo, Germà va treure el portàtil i el va posar sobre la taula. Tots els moviments que havíem fet havien estat detectats pel satèl·lit i dibuixats. La pantalla mostrava una estrella amb les puntes corbes, semblant a les que feia de petita amb uns engranatges de plàstic que regalaven amb el Cola-Cao i que s’anomenaven espirògrafs. El traç d’un turmell perseguia el traç d’un canell i aquest perseguia el d’un turmell, però mai no es trobaven. Un dibuix meravellós, el del nostre amor impossible (com el canell i el turmell que se cerquen de prop, però mai no es troben). Tot tan ple de sol i calidesa que a mi, que sóc més blanqueta, ja se m’escamava la pell.

Decidírem, en aquest punt, reconstruir l’excursió cismàtica, aquella en què el cercle Salnitre es trencà per sempre més i s’inicià la centrifugació d’una gernació d’artistes i intel·lectuals que arreu del país i àdhuc del món s’han prodigat de gran manera. De tots els que participaren en aquella expedició nefanda (nefanda per a la glòria cultural de la Comallega, no pas, com deia ut supra, per al país ni per al bagatge intel·lectual de la humanitat), només teníem a l’abast J. Bravada i Dolors la Pigada, que era la mestressa de la Bohèmia.

Per què la Pigada acompanyava els membres del Club Salnitre? Cal tornar a la vella polèmica. En la Nit Originària, els membres del cenacle eren realment a la Gruta, aquell conegut prostíbul de la Nacional 340 i, doncs, puters hipotètics, freqüentaven, a nivell local, la Bohèmia? Posarem en aquest punt una barrera metodològica: aquest article no versa sobre la vida sexual dels membres (i quan dic membres, cosa que faig sovint, vull dir integrants) del Club Salnitre abans que es constituís, sinó sobre el cisma que en suposà la diàspora. El cisma fou fèrtil i fecund, com el de les amebes: la divisió suposà que els membres del cercle escampessin llur creativitat indomable arreu del món. El sexe, en canvi, sovint és una limitació: perquè és finit, perquè té topalls, perquè s’acaba com s’acabà, ridículament, la meva història amb Germà, aquell dia justament.

Reconstruírem, doncs, aquella berenada Garraf endins. És un paisatge idoni per a les berenades: de tan sec, seus a terra i no et mulles el cul, però les ombres de les bosquines són fresques i generoses. Per dintre, hi circula el riu de la Falconera, més cabalós que el Llobregat, diuen. La força tel·lúrica i femenina d’aquella aigua enerva les passions i convida a viure del paisatge amb intensitat, malgrat que s’hi filtren detritus de l’antic abocador urbà de Barcelona. Res no és perfecte. En arribar a la Pleta, prop de la Morella, Bravada i Dolors coincidiren a dir que en aquest punt els formants del cenacle es van dividir. Decidírem que Germà acompanyaria Dolors la Pigada per si calia agafar-la a força de braços, ja que alguns dels camins ja no eren indicats per a la seva edat provecta. Bravada i jo seguirem l’altra ruta.

Bravada em va portar per bells corriols. Quan no ens sobtava un cirerer de pastor, ho feia una bardissa atapeïda de móres, “talment una bardissa flamejant de tan roja”, puntualitzà Bravada. Quin paisatge més generós el Garraf! Ençà i enllà avencs fosquíssims que ens retornaven estrafeta i refrescada la càlida conversa que manteníem. En altre temps, evocava Bravada, tot això eren boscos. Un dia d’estiu de 1982, com si fos una maledicció bíblica o una passió indomable (mira-t’ho com vulguis, afegia), àvides i monumentals flamarades ho envairen tot. Dels pobles de la rodalia sortien escamots de joves idealistes (l’ecologia era una novetat que els parlava d’una vida més sana i millor i hi creien a ulls clucs). Amb texans, macutos de color gris, i un mocador palestí mullat tapant-los la boca penetraven les boscúries candents, repugnats i fascinats alhora per la ferum de la natura que crepitava. El baf de resina en consumpció es mixturava amb sentors com de rostit, testimoniatge de les tortugues, les guineus, les serps que l’incendi devorava amb golafreria. La passió amb què Bravada m’explicava aquell episodi, oh dissort, m’encenia també la sang, enmig de la calor sufocant.

Després, més relaxats, avistàrem en la llunyania el que semblava la Comallega. En aquest punt, Bravada m’explicà que fou allí on els poetes encertaren la discussió sobre el nom de la vila, sobre si el que veien ho era (la vila, vull dir) i sobre l’existència mateixa de la vila en si. El debat, encès també, acabà a bufes i cops de peu i suposà la primera escissió del cercle. Mentre Bravada em facilitava aquests detalls, Dolors explicava a Germà que ella i Maça-Corcó s’havien separat de la resta del grup i s’havien perdut en un bosc de turpituds.

De tot això que aquí breument apunto, en relataré llargament els detalls i els arguments acadèmics en un article que presentaré a la consideració del Consell de Redacció de la revista Digithum. No hi explicaré que en arribar a casa vaig adonar-me que encara duia la polsera i que Germà havia obert el programa de geolocalització a l’ordinador i que just al lloc on Bravada i jo havíem avistat Comasòlibes o la Comallega o un punt blanc entre el verd i el blau, es dibuixava una estrella feta d’espirals, de traços més ferms, potser, que la que Germà i jo havíem dibuixat abans al terrat. En aquest punt, i malgrat els precs que genuflecta formulí, Germà tancà l’ordinador, recollí els llibres, els gadgets electrònics, dos preservatius que ens quedaven, el pesos de musculació i un clauer, i se’n va anar.

Ada Vallsacosta | Barcelona

Capsa d'espirògraf
Joc infantil per dibuixar espirografies.