Per als lectors distrets, voldria afirmar abans de començar que sóc un entusiasta de l’obra poètica de Ramon Nonat de Sebir; que he dedicat el meu temps lliure a estudiar la seva magna producció en vers, i que vaig dirigir, amb orgull i dedicació, la Miscel·lània Ramon Nonat de Sebir In Memoriam, ressenyada en les principals revistes filològiques del país. També vull deixar clar que fa anys que vaig abandonar la faceta d’estudiós perquè començo a fer catúfols, m’ho passo més bé jugant al truc al Casal d’Avis o practicant noves tècniques telepàtiques, i penso que cal afavorir el relleu en el món dels estudis comalleguencs. Aquest escrit té, doncs, un caràcter excepcional.

En qualsevol cas, com a soci i exdirectiu del Cercle d’Estudis del Club Salnitre, vull manifestar que la publicació facsímil del relat Crònica d’un casament bigam en forma de sardana de Nonat de Sebir és un greu error de l’actual Junta Directiva. Com és possible que en ple segle XXI es difongui aquesta obra tan desgraciada, tan immoral, que només pot perjudicar el prestigi del seu autor i que al seu dia va provocar un escàndol i greus enfrontaments a la Comallega? En pocs casos la memòria ha de deixar pas a l’oblit, però aquest n’és un, indiscutiblement.

Val la pena repassar els esdeveniments. Nonat de Sebir havia escrit aquest relat infame després del dinar de Nadal de 1992. Ell mateix em va reconèixer que havia begut mitja ampolla de vi, quatre copes de xampany i un Torres 10 que el marit de sa germana reservava per a les ocasions especials. També em va confessar que una tarda de febrer en què, excepcionament, havia fet dos carajillos, va decidir presentar-lo a un concurs organitzat per l’Institut d’Estudis Penedesencs. De bursada, amb aquella barreja de serenitat i gosadia que provoquen els carajillos, el va portar a fotocopiar, el va grapar, va anar a comprar segells a l’estanc (devia sucar el dit en aquella esponja d’humitat sospitosa) i el va dipositar a la bústia. Un seguit d’errors que el portaren a un fracàs sense pal·liatius. L’obra ni va ser premiada ni tan sols escollida com a finalista. Desanimat i plenament conscient que havia escrit un nyap, Nonat de Sebir la va desar al calaix.

Va ser algú del seu entorn qui la va treure del calaix? Algun membre del Jurat va actuar de mala fe i va difondre el plec que se li havia lliurat confidencialment? Potser no ho sabrem mai. Fos com fos, una còpia d’aquell furòncol literari, impropi de la seva trajectòria exemplar com a poeta, va arribar a mans dels redactors de El Progrés, que no van dubtar a publicar-la, ells que no havien publicat cap dels seus excel·lents poemes. El redactor en cap, Cebrià Mormeneu, ho explicava al taulell de La Lleteria tot fent un gintònic mentre la revista s’imprimia al Prat. Serà la fi del prestigi literari de Nonat de Sebir, deia. Hi surten tots retratats: els seus i els altres. Tothom se li tirarà a sobre. Era l’any 1993, en plena ressaca postolímpica.

Aquell any, Nonat de Sebir havia fet també unes boniques caramelles, de gran originalitat, en què cantava el despertar de la natura de la Comallega amb l’arribada de la primavera introduint-hi uns matisos desconeguts fins al moment. El que no és tradició és plagi, afirmava l’enyorat Eugeni d’Ors, i aquella caramella de Nonat de Sebir reflectia perfectament l’esperit de l’aforisme orsià. Musicada per Iu Planas, la caramella es va estrenar com corresponia, el matí de Pasqua a la plaça de Cuba.

Els insults i els improperis van començar quan el mestre Planas va demanar a Nonat de Sebir que pugés a la tarima a saludar.

Fatxa, desgraciat, li cridaven els socis del Casal Popular. Marrano, li deien les senyores del Consell Pastoral. La majoria, que no havien llegit el relat perquè de El Progrés només en miraven les fotos i després l’aprofitaven per no fer petjades quan fregaven el trespol, es preguntaven què devia haver escrit el pobre xaval, tan maques i romàntiques que feia les caramelles. I és que només les noies de la Comallega, casades i pubilles, pageses i menestrals, havien tingut el privilegi de sentir allò de “Cada estel serà una flor als vostres peus”. Bé, també ho havien sentit les d’algun poble de la rodalia on la caramella havia fet certa fortuna.

El cas és que quan va començar la trifulca, a Nonat de Sebir, que era de natural nerviós, els ulls li sortien de les conques i es disposava a baixar ràpidament de la tarima. Just en aquell moment, el president de l’Associació Sardanista Berra d’Arç (ASBA), que tocava el flabiol, li va llançar la baqueta del tamborí. Sebir la va veure venir, es va acotar i la fusta va anar a picar a la galta del mestre Planas, que va plegar el faristol i va dir “Marxem”.

L’episodi del matí de Pasqua només va ser el començament. El jutge de Pau s’hi va encarnissar i li va fer notificar diversos requeriments simplement per acovardir-lo. Per la seva banda, el rector el va criticar a la trona, al Fuilh Dominichal i al lunch que cada primavera oferia la senyora Rabell.

A la Comallega, qui més qui menys, està acostumat a quest tipus de pressions, però Sebir era de naturalesa feble i tot això el posava molt nerviós. Al jutge i al rector s’hi va afegir el caporal de la Policia Local, ja que la seva filla havia fet Pasqua abans de rams, com les protagonistes de la narració. L’home s’ho va agafar com una al·lusió personal. En dues setmanes van multar quatre vegades el Seat Marbella del poeta. Tot plegat, un calvari provocat per la prosa i que Nonat de Sebir s’hauria estalviat si s’hagués aplicat més a la poesia.

Perquè diguem-ho tot: Sebir era un poeta excepcional. Les seves lletres de caramelles, els seus versos de casament o l’Oda llarga a la Comallega són un llegat cultural de primer ordre i així va quedar demostrat amb la publicació de la miscel·lània d’estudis sobre la seva obra, que com ja he dit, vaig tenir l’honor de liderar.

De fet, Sebir no va donar mai cap valor a la seva producció narrativa i objectivament es pot qualificar que va ser una bona decisió: quants poetes han fet incursions decebedores en el món de la prosa? La gran majoria! Només excepcions il·lustres com Sagarra o Espriu i pocs més se salven d’aquesta norma general. El nostre enyorat poeta local va ser això, un poeta local i com a poeta local i pel fet de ser poeta local va morir en un episodi vergonyant de la història de la Comallega que no evocarem pas aquí, però que algun dia caldrà analitzar també amb tots els ets i uts. Molt especialment, algú haurà d’escatir el paper que hi va jugar el jutge de pau, Remigi Gomila, el mateix que sortia escarnit amb el renom de Mateu Plans en el conte infaust que ha motivat aquest meu escrit.

I, és clar, potser algú també podria intentar esbrinar per què J. Bravada, gràcies a aquest episodi, va acabar ampliant el seu cercle d’amigues. De fet, si volguéssim resumir la vida cultural de la Comallega en aquesta segona dècada del segle XXI podríem dir que els pintors pinten, els escultors esculpeixen, els escriptors escriuen, els fotògrafs retraten i J. Bravada folla. A mi d’enveja ja no me’n fa (la meva relació actual amb la llei de la gravetat és d’allò més harmoniosa), però entenc que més d’un n’estigui escamat.

Sigui com sigui, considero molt inquietant que l’actual president del Cercle d’Estudiosos del Club Salnitre, el senyor Solans, s’entesti a recuperar les proses de Nonat de Sebir. De moment s’ha publicat la Crònica d’un casament bigam en forma de sardana, però al web ja s’ha anunciat que es publicaran de nou el Nocturn amb fred, passió i percussió i, també, Setmanari, dues peces que l’autor havia presentat amb més èxit a la convocatòria de l’IEP (van arribar a ser seleccionades i publicades), tot i que literàriament són decebedores i gosaria dir que una mica porques.

Vull dir, per acabar, que dubto que Solans i la seva tropa publiquin aquest escrit al blog. Ja me l’han rebutjat, per por de represàlies, Els Josepets Liberals. Per descomptat, ni tan sols el penso enviar a El Progrés. Lamentaria haver d’encomanar-me a publicacions menors de la comarca, com L’Eco de Sitges el Diari de Vilanova o L’Altaveu de Sant Pere de Ribes, però ho faré si ningú no me’l difon.

Joan Llorenç Caminal | La Comallega

Un Seat Marbella idèntic al que tenia Ramon Nonat de Sebir.
Un Seat Marbella idèntic al que tenia Ramon Nonat de Sebir.

One thought on “Obrint velles ferides

  1. Queda demostrat que l’actual Junta Directiva del Cercle, no té cap problema a publicar els escrits de Joan Llorenç Caminal, tot i que encara hem de resoldre el forat financer que va provocar la seva nefanda gestió.

Deixa un comentari