Pokemon Go a Trafalgar, 10

Vostès deuen haver llegit Pilar Prim de Narcís Oller. Si no ho han fet, no saben el que es perden. Quina dona tan meravellosa, la Pilar. Jo me’n vaig enamorar de seguida i vostès també se n’enamoraran, literàriament almenys. Pilar Prim no es pot separar d’una adreça de Barcelona: Trafalgar, 10.

Trafalgar, 10 encara existeix. Potser hi viuen uns joves hipsters? Potser hi resideix un alt executiu d’Amazon? O una comunitat de capellans jubilats? O Roberto Saviano? Imaginin el que vulguin. Augmentin la realitat tant com vulguin: amb dades certes o imaginàries. Ningú els dirà res. Hi tenen dret.

En canvi, si hi cacen un pokémon, qui sap si algun veí s’esquinçarà les vestidures, en farà cartes als diaris o demanarà un canvi en el sistema legal. Com vostès saben, Pokémon Go és un joc que es basa en la realitat augmentada, una tecnologia digital que permet associar informació a un lloc físic contret i visualitzar-ho en un aparell (un mòbil, una tauleta, un rellotge…).

Pokémon Go ubica personatges imaginaris (els pokémons) a llocs físics reals. Aquest estiu he vist colles de nens que buscaven pokémons després de sopar com feia jo, de petit, amb les cuques de llum. Sincerament, crec que és una gran troballa que trenca el tradicional isolament dels videojocs i facilita la socialització dels infants.

Però com ha anat passant amb tots els èxits digitals incipients, Pokémon Go ha estat satanitzat pels mitjans: s’ha associat a la mort, al sexe i s’ha fet col·lisionar amb un dels pocs espais sagrats en l’imaginari occidental, els camps d’extermini nazis. Fins i tot, un bon article a Núvol, molt complet des d’una perspectiva jurídica, parlava de delimitar zones “d’exclusió digital“.

Val la pena recordar en aquest punt que allò que surt a la pantalla de mòbil no és la realitat sinó una representació: un signe que, com tots els signes, té una forma i un significat (Saussure) i, això sí, fa referència a una realitat (Peirce). Gràcies a la tecnologia és un signe enriquit i espectacular. La realitat augmentada al mòbil consisteix a enriquir digitalment les relacions d’un signe (que indica un lloc geogràfic) amb altres signes: informacions, imatges, fabulacions…

No s’alarmin, doncs, que no hi ha res de nou. Amb el mòbil potser serà més ràpid, més vistós, més multimèdia, més ric; però no deixarà de ser el que hem fet sempre: associar signes amb signes, signes amb significats i signes amb referents. Els humans sempre hem augmentat la realitat, sempre hem transcendit simbòlicament la matèria, sigui de viva veu, en lletra impresa o amb una pantalla. D’aquesta capacitat n’ha nascut la comunicació, però també la cultura i la literatura.

Per exemple, podem veure una ciutat i un rètol informatiu que ens diu que és Rouen. Només sabent-ne el topònim, ja hem augmentat una mica la realitat. Consultant una enciclopèdia podem saber que en una plaça de Rouen hi van martiritzar Joana d’Arc, la santa francesa per excel·lència. Ja hem augmentat més la realitat amb elements històrics. Si llegim Madame Bovary, descobrirem que en aquells mateixos espais circulava embogidament un fiacre dins del qual Emma i Rodolphe consumaven un adulteri. Haurem augmentat la realitat amb elements literaris. Si, a més, ens mirem Rouen amb el mòbil, descobrirem, astorats, que també hi ha pokémons. Això és la cultura i aquesta capacitat de sobreposar-hi dimensions aparentment contradictòries és Occident.

Si algun legislador prohibeix associar signes digitals a alguns llocs “sagrats”, no farà més que posar barreres a la llibertat creativa que ha caracteritzat i donat forma a la cultura  de les societats obertes.

Tornem a Pilar Prim.  Si l’han llegida i passen per davant de Trafalgar, 10, estaran d’acord amb mi que trobar-hi pokémons és una criaturada innocent i que la realitat augmentada més mòrbida és la que vostès tenen dins del cap, cosa que Narcís Oller sabia perfectament quan escrivia la seva novel·la més fascinant.

IMATGE: POKÉMONS A ROUEN (ROUEN NORMANDIE TOURISME & CONGRÉS)

Continuar llegint.