Llegir pel retrovisor

Aquest matí al tren no he vist ningú llegint llibres de paper i sí que he vist gent llegint en artilugis digitals. Què llegien? Alguns, actualitzacions de xarxes socials; molts, missatges; d’altres, notícies. Al meu costat una senyora llegia El codi Da Vinci de Dan Brown. Tenia un posat bonhomiós i he gosat interrompre-la. Disculpi, això que llegeix és un rotllo? Ha rigut (per sort!). És un llibre, ha dit, i ha continuat llegint.

Segurament, la senyora ha dit que era un llibre perquè, per llegir-lo, passava pàgines; per no perdre’s, posava el punt; si hagués volgut, hauria pogut subratllar-lo i, fins i tot, fer-hi notes al marge.

Però en realitat no feia res de tot això: no llegia un llibre sinó un fitxer digital; tampoc passava pàgines, sinó pantalles; no posava punts, sinó que enregistrava posicions de memòria; en cap cas subratllava, sinó que seleccionava text, i menys encara feia notes al marge: el que feia era associar un text propi al text que llegia.

En aquest cas, el llibre, les pàgines, els punts de llibre, els subratllats o les notes constituïen el que els informàtics anomenen metàfora d’interfície o sigui allò que l’ordinador simula perquè entenguem el que estem fent. La metàfora d’interfície per excel·lència és l’escriptori, que no és cap escriptori (no és de fusta, ni conté calaixos, ni tinters, ni corcs, ni restes de goma d’esborrar).

En els dispositius de lectura digital, la metàfora del llibre de paper és molt útil ja que la senyora s’ha estalviat molts aprenentatges. El dispositiu digital li permet fer allò que havia fet tota la vida en paper, des de passar pàgines fins a fer notes al marge. Alhora, però, la metàfora la força a fer una lectura del fitxer digital similar a la que en feia quan tenia un llibre de paper: lineal, constant, sense salts envers altres textos, etc.

Nietzsche, que era filòleg, deia que les veritats són una munió de metàfores i metonímies que de tant fer-les servir han perdut el referent i per a la gent esdevenen “fermes, canòniques i vinculants”. I afegia: “Les veritats són il·lusions que hem oblidat què són, metàfores (…) que han perdut la força sensible, monedes que han perdut la imatge”. Segons aquest home, la senyora del tren està perduda i llegirà llibres per sempre més sense saber que ja no són llibres. És, doncs, una presonera de la metàfora “llibre”. La metàfora no impregna només el llenguatge, sinó el pensament i l’acció, que afirmen Lakoff i Johnson.

Però ja ho diuen: un clau treu un altre clau i una metàfora ens pot salvar d’una altra metàfora. Mc Luhan va estudiar les tecnologies de la comunicació als anys 60 del segle XX i explicava els primers moments d’un canvi tecnològic amb una metàfora diferent: la del mirallet retrovisor. Afirmava: “Entrem en el present mitjançant un mirall retrovisor i ens orientem al revés cap al futur”. És a dir, utilitzem les noves tecnologies com si fossin velles. En un primer moment, no les sabem utilitzar d’una altra manera.

Per què els diaris es diuen diaris? Doncs per això. Els primers eren diaris personals convertits en gazetilles públiques i impreses. O els primers informatius de ràdio, que eren “diaris parlats”. O els primers programes de televisió, que posaven el locutor de ràdio darrere una càmera (encara és força comú als Telenotícies). O els nodes de la WWW, anomenats “pàgines web”. Quan hi ha un canvi tecnològic que afecta la capacitat comunicativa humana, mirem enrere per mirar endavant. Però amb el temps, lògicament, acabem mirant endavant.

De fet, les interfícies digitals de lectura ja van més enllà de la metàfora del llibre. Amb el seu senzill dispositiu digital, la senyora del tren podia seleccionar un fragment i cercar-lo (a Google), traduir-lo, compartir-lo, etc. L’efecte mirallet retrovisor té data de caducitat en la mesura que les persones exploten les noves possibilitats de la tecnologia que han descobert i s’alliberen de les metàfores de la tecnologia anterior.

Em disculparan si afirmo que l’efecte mirallet retrovisor en la lectura digital no afecta tan sols els lectors. També afecta els autors quan conceben les seves obres i suposo que afecta els editors quan dissenyen estratègies comercials i de producció. Però el procés de canvi ja està activat i mica en mica tots marxarem de la galàxia Gutenberg. Als llibres, en el món digital, els passarà com als rotllos de papir que els havien precedit, que per més lloms, cobertes i índex que els afegissin, es notava que eren rotllos d’una hora lluny.

Per cert, al cap d’una estona, la senyora ha parat el lector digital. Sí que és un rotllo, ha dit. Li he contestat que no, que de fet no és un rotllo, que és un llibre, un rotllo de llibre, vaja, és a dir que ara no és cap llibre però que ho havia sigut perquè abans…  Amb una misericòrdia infinita i esquivant el mansplaining, m’ha preguntat: alguna recomanació?

IMATGE: EL DIEGORS, FLICKR (CC BY 2.0)

Apunt original/a>.