Diacrítics i levitació

Castroforte del Baralla és la ciutat protagonista de la novel·la La saga-fuga de JB de Gonzalo Torrente Ballester. Aquesta ciutat, quan “se ensimisma”, levita com Santa Teresa. En un moment de la trama, els ciutadans de Castroforte debaten si hi ha més paraules per referir-se als òrgans sexuals masculins o als femenins. El debat adquireix tanta intensitat que Castroforte “se ensimisma” i comença a levitar. Aquell dia, casualment, passen els topògrafs, que no la troben. Per aquest motiu no figura als mapes.

Dijous a la tarda, al Parlament, hi havia el debat sobre la moció de confiança. A Madrid, el PSOE s’escindia i l’endemà a primera hora del matí, el ministre Montoro anunciava un impost sobrevingut a les petites i mitjanes empreses. Tots aquests temes són, aparentment, importants. Però dijous al vespre també passava una altra cosa, si vostès volen nímia o gremial: l’Institut d’Estudis Catalans treia una nota de premsa que, entre d’altres coses, parlava de la simplificació del sistema d’accents diacrítics.

No cal que els expliqui que l’endemà tot anava ple de diacrítics. L’etiqueta #diacrític era tendència a Twitter i qui més qui menys pontificava de les virtuts o dels defectes de la decisió.

En les ja remotes èpoques de la impremta i els mitjans audiovisuals, les notícies s’oferien una darrere l’altre, ordenadament. Els mitjans s’haurien recreat amb les bregues polítiques i econòmiques i passades unes setmanes, potser en un suplement de cultura o en una secció discreta, hi hauria hagut una ponderada polèmica al voltant de la decisió acadèmica, que s’hauria acabat imposant amb l’única resistència d’un grupet d’erudits numantins.

Però el món digital és diferent i han passat dues coses impensables antany: la primera és la gran volada popular i mediàtica que ha adquirit la polèmica dels diacrítics i la segona el qüestionament obert de l’autoritat acadèmica (i de totes les autoritats en general). Avui ens centrarem en la primera.

L’any 2011, Eli Pariser va publicar The Filter Bubble: What the Internet Is Hiding from You. En aquest llibre explicava que a Internet tendim a crear bombolles de coneixement (bombolles de filtres) a partir dels instruments de personalització que la xarxa ens ofereix i de les nostres pròpies decisions.

Així, segons les eleccions que fem entre els resultats de cerca que ens ofereix Google, cada vegada que tornem a cercar ens oferirà resultats més semblants a allò que nosaltres ja hem escollit. Per tant, tendirem a crear una bombolla de filtres que farà que els resultats ens agradin més, però que ens amagarà realitats que també ens podrien interessar.

De la mateixa manera, si vostès escullen els seus amics a Facebook i decideixen qui seguiran a Twitter, arribaran a un alt grau de satisfacció, però tindran la falsa sensació que tothom pensa com vostès o, com a mínim, que tothom parla dels mateixos temes que parlen vostès. Estaran creant, doncs, una bombolla de filtres al seu voltant.

Segueixo centenars de filòlegs i divendres, al meu voltant, tothom parlava dels diacrítics. Pràcticament no es parlava de res més. A Twitter, l’etiqueta #diacritics anava en dansa. Com es poden imaginar, cadascun d’aquests altres filòlegs era víctima de la mateixa bombolla filtre. Si a més hi posava cullerada, el debat s’anava multiplicant.

Entre filòlegs, escriptors i professors, no em facin dir quants lletraferits hi ha als Països Catalans però, malgrat les aparences, no n’hi ha pas tants i menys encara que siguin actius a les xarxes socials. Això sí, divendres estaven hiperactivats amb la decisió acadèmica i van generar tal bombolla que en un determinat moment va aparèixer com a tendència (“trending topic”). Els mitjans de comunicació tradicionals, que encara arrosseguen una part important de la població, hi van ser sensibles i van introduir el tema en les seves tertúlies i magazines. El resultat va ser que els diacrítics “ho van petar”.

Ja es deuen haver adonat que els temes lingüístics m’interessen molt. Tot i això, el tsunami diacrític de divendres em va arribar a atabalar i fastiguejar. Baladrers a tort i a dret, gent que aprofitava els diacrítics per atonyinar col·legues, gent que assajava frases impostades per defensar o rebatre’n l’ambigüitat, gent que lamentava haver estudiat llistes ingents per a res: diacrítics a l’ordinador, al mòbil, a la ràdio, a la televisió…

A la tarda, vaig anar a visitar els meus pares al poble i abans de preguntar-me per la canalla o explicar-me que ja hi ha magranes (cosa que sempre espero amb candeletes) em van mostrar la seva preocupació pels diacrítics, que acabaven de descobrir. Els vaig tranquil·litzar com vaig poder.

Igual que Castroforte del Baralla, ahir Catalunya va levitar gràcies als diacrítics. Ben segur que des del Rosselló o l’Aragó veien el triangle perfecte tal com el dibuixava J.V. Foix, enlairant-se cel enllà enmig d’un brogit sideral d’ambigüitats monosil·làbiques.

Les bombolles de filtres sempre esclaten i torna la realitat. Això es nota molt quan s’acosten unes eleccions. Com que nosaltres mateixos hem escollit el nostre entorn a les xarxes, acabem tenint la sensació que tothom pensa igual que nosaltres (o més o menys) i que la nostra opció serà la que guanyarà i ho farà per sabatera. Això sol ocórrer entre el darrer dia de campanya i durant les primeres hores de la jornada electoral. Després, al vespre, arriba la realitat pura i dura.

Amb els diacrítics passarà el mateix. Tothom hi ha dit la seva, hem viscut un aquelarre lingüístic sense pal·liatius i demà ja no en quedarà res. Això sí, per unes hores hem oblidat el procés, la moció de confiança, Cristòfol Colom, el PSOE i el Montoro, i ens hem sentit autoritat lingüística que decideix sobre dóna, sóc, mòlt, cóc i fins i tot Déu. Que amb accent o sense hi faci més que nosaltres.

IMATGE: JOEL GOLDSTEIN, FLICKR (CC BY 2.0)


(original aquí)