La més atractiva de les escriptores del Club Salnitre no ha tingut mai gaire predicament entre els estudiosos d’aquest moviment literari. Autora de diversos contes,entre els quals el provocador Quadern d’entomologia, ens ha citat davant d’un vermut i unes patates a la terrassa de La Lleteria, a la plaça de Cuba.

Suposo que no escriurà aquestes bestieses que acaba de dir, oi? Això d’atractiva és molt masclista, se n’adona? I no som a La Lleteria de la plaça de Cuba sinó al pub Varadero del carrer de la Moca. Ah, i per descomptat que no fem un vermut sinó uns cubalibres, força carregats per cert.

Mirava d’adaptar l’entrevista als lectors d’El Progrés.

Té raó. No recordava que els lectors d’El Progrés s’han fet grans. Acceptem que aquest cubata és un vermut, que aquests cacauets són unes patates i que en comptes d’un reggaeton hi ha una cobla tocant sardanes.

Ha mencionat el reggaeton. Això és el que diuen que li deia Dídac Carboner, el vell fotògraf, a Ton Ferret, un dels autors del club, cada vegada que li volia fer un retrato.

Quina broma tan estúpida. Vostè el va conèixer al tal Ferret? Aquest personatge no va escriure res. Dubto que arribés mai a existir.

Qui va escriure, doncs, Retorn a la Comallega? Bravada?

Té ganes de provocar, oi?

En aquest punt, Eva Lanau s’ha acostat el vermut als llavis i n’ha xarrupat unes gotes. Encara que, si ens ajustem als fets, no ha sigut ni tan subtil ni tan sensual: s’ha begut mig cubata d’un glop.

Be, no em fa res, comencem parlant de Bravada.

Endavant.

Bravada i jo vam sortir molts anys.

És públic i notori. Tothom recorda aquells petons fugissers a la terrassa de La Lleteria.

No era la terrassa de la Lleteria ni eren petons fugissers. Era aquí. Les morrejades ens les fèiem aquí. Ja sé que hem quedat que diríem que l’entrevista me l’està fent a la terrassa de La Lleteria. Però la veritat és que ens morrejàvem aquí (i ara, quan dic aquí, parlo d’aquí, del pub Varadero del carrer de la Moca), en aquell sofà d’allà, veu?

Sí, aquell sofà que fa tants anys que està tacat. El “sofà del peix”, que li diuen.

Exacte, al “sofà del peix” del Varadero. Bravada i jo hi havíem passat molt bones estones. Érem dues estrelles emergents en el panorama local i no li negaré que en aquelles morrejades hi havia un punt d’exhibicionisme. No se’n deu recordar perquè devia ser una criatura de pit.

M’ho puc imaginar.

Vostè té una imaginació mòrbida. Però deixem-nos de detalls que no interessen ningú. Bravada encara era més impresentable que el tal Ferret. Què va escriure Bravada? Concreti’m una obra.

Vejam… Notícia de Telm!

Sap perfectament que això ho va escriure Ferran Tonet, no pas Bravada.

Però Ferran Tonet era pseudònim de Bravada…

Ah sí? Per què? Perquè ho diu vostè? Quins estudis ho confirmen? En té proves? Ensenyi’m algun document amb cara i ulls que permeti arribar a aquesta conclusió.

Amb molt de gust, li puc ensenyar un parell d’articles que tinc a casa…

Sembla que em vulgui portar al llit… Pensi que m’he tornat molt exigent.

Esclar, com que va sortir amb Bravada!

Exacte. Bravada era un cantamañanas integral, un impresentable i un aprofitat dels grossos. Però al llit era el rei del mambo. Com li ho podria explicar?

Agilitat?

Potser no és el qualificatiu.

Força?

La necessària, però en destacaria un altre atribut.

Dimensions!

Sí, però no en el sentit que vostè s’imagina.

Què m’imagino?

Vostès, els homes, tots s’imaginen el mateix. Tots pensen en un regle, un metro.

I vostè en què pensa

En un peu de rei.

M’està dient, doncs, que Bravada la té minúscula? Quina exclusiva!

Vostè és d’aquí, oi? No ha vist mai un peu de rei d’aquí, de la Comallega? Un dels que feien servir a La Calibradora Tubular, desgraciadament tancada per la crisi. Se’n conserven alguns a l’arxiu-museu.

Però aquells no són per mesurar la llargada, sinó el calibre de les canonades. Són descomunals, aquells peus de rei.

Aquest got que té a les mans i que encercla amb els dits, li sembla que té bon calibre?

Déu n’hi do.

Ha vist poc món,vostè. Que no es feien palles col·lectives amb els seus amics quan eren adolescents? Que no compartien dutxes al club de futbol?

Aquesta entrevista no la podré pas publicar.

No s’angoixi. Ni que s’ajuntés vostè (que per a mi és una incògnita, però m’ho puc imaginar) i dos amics seus ben dotats, junts, no farien el calibre de Bravada.

Em penso que s’emportaria una bona sorpresa.

Bona?

Bona.

Aquesta entrevista em comença a interessar.

Continuem amb Bravada, doncs. Em deia que no la tenia llarga però sí que la tenia gruixuda? Té algun avantatge, això?

Vostè sap allò dels Mentos i la Coca-cola, oi?

Em sona d’haver-ne vist algun vídeo.

Imagini’s Mentos, Coca-cola i un bon tap. Un tap hermètic, ben falcat. Que la pressió interior sigui màxima. I quan dic pressió dic passió, dic emocions, dic desig, dic luxúria, dic imaginació, dic endorfines. Dic… Bé, vostè no se’n pot fer a la idea.

Me’n puc fer a la idea, penso, però nò és el moment de parlar-ne. M’interessa descriure Lanau en aquest punt: arquejada enrere, amb la mà literalment aferrada al got. Sospirant. Aguantant-me la mirada.

Deixem Bravada, sisplau.

Deixem-lo. Tornem a Ferret, doncs. El coneixia bé?

Quines ganes de perdre temps i tinta. Vostè l’ha vist mai? De la Comallega no és. Diuen que si de Sitges, que si de Ribes, que si de Vilafranca. Un passavolant, vaja. Això si és que existeix realment. Jo, de fet, no l’he vist mai pel carrer, ni n’he vist cap fotografia i tinc seriosos dubtes que hagi existit mai. Homes que es diuen com ell, sí; però ell, no. A més, com li deia abans, en el cas que existís, com a autor no té cap mèrit. Cap de les dues obres digitals que s’atribueix no pot dir, tècnicament, que les vagi escriure ell. Tot el mèrit és d’Eugeni Porcar.

Qui és Eugeni Porcar?

No el coneix? Un friqui que viu a les cases dels pescadors, aquí a la Comallega. No el coneix perquè no surt mai. És un boig de la informàtica sense ser informàtic. Si l’obra de Ferret té algun mèrit, que ho dubto, és atribuïble a Porcar.

És escriptor, Porcar?

No, Porcar és carter, però sap programar. Diuen que utilitza un llenguatge de programació propi. En qualsevol cas, The Fugue Book i Retorn a la Comallega, les dues obres atribuïdes al tal Ferret, es van fer utilitzant algoritmes de programació de Porcar.

Quan ho diu, creua les cames i puc admirar-ne la llargada i la turgència. Avui Lanau porta un vestit blau marí amb dues franges blanques a l’alçada dels pits. S’ha posat un anell, un braçalet i un collaret d’or. Aquesta dona sap agradar i està molt morena. No és estrany que Bravada la tingués entre els seus objectius.

Pari d’escriure comentaris masclistes, que el conec. No vol que li parli de memòria històrica?

Parli’m de memòria històrica. El seu relat Quadern d’entomologia ha estat considerat com una provocació per molts historiadors.

El meu conte és anterior al boom de la memòria històrica. És literatura i no pot ser jutjar amb paràmetres morals, memorialístics ni historiogràfics.

Però parla de la Guerra Civil i hi retrata tant la mortaldat al front com a la rereguarda republicana i a la repressió franquista. No l’espanta fer literatura fantàstica amb aquests elements? No té por que sigui considerat una provocació?

De vegades aquest país obre el purgador. A l’Edat Mitjana es va purgar de jueus en diverses ocasions. Al començament de la guerra, al 36, es va purgar de capellans. Al 39, de sindicalistes i esquerranosos. Les purgacions (sic) són part de l’essència del país i no en podem fer literatura? Sense anar tan lluny, aquí, a la Comallega, no fa pas tants anys, el país es va purgar de poetes locals.

Un episodi ben desgraciat, que tots tenim al cap. Per cert, el Tumbeau, l’elogi fúnebre d’aquell tràgic episodi, va ser cosa de J. Bravada…

Que el va llegir ell, segur. En recordarà l’afectació i com repartia petons, després, entre les vídues i companyes de tot aquells escriptors malaguanyats. I com intercanviaven números de mòbil, també. Per a Bravada, allò va ser la pesca miraculosa. Però dubto molt que fos ell l’autor real d’aquell elogi.

Té alguna teoria?

Alguna dona, segur: s’ho pot imaginar. L’ordinador sobre el llit. Pauses per fumar. Sexe. Descans. Escriure un xic més. Parar, anar a buscar un parell de pomes. El barnús mig obert. Condons a la tauleta. Coneixent Bravada, costa poc de reconstruir com es devia escriure el Tumbeau per Ramon Nonat de Sebir i 30 poetes locals. Però deixem estar aquests temes. A vostè d’on li ve la vocació periodística?.

Amb la mà de Lanau sobre el genoll i una mica acollonit, opto per reconduir l’entrevista. Parli’m de la Nit Originària, sisplau.

Caldria relativitzar la Nit Originària. Homes joves, una casa de barrets de carretera. Què hi van fer? Què hi van deixar de fer? Mascles borratxos. Amb gana, amb desig. Però covards, molt covards. Quina importància pot tenir això? Si n’hi donem, no fem altra cosa que consolidar el caràcter heteropatriarcal del club. Vostè fa cara de ser sensible als interessos de les dones.

La mà em puja per la cama i, amb penes i treballs, em trec el mòbil de la butxaca i envio un whatsapp de socors. Expliqui’m en què va consistir la Defensa Poètica.

M’agrada que em parli de la Defensa Poètica.  Vostè ja sap que sempre he sigut aficionada a les arts marcials. Sempre he pensat que arts marcials i poesia tenen molts punts en comú. Per exemple, ara li faré una clau de taekwondo amb els peus rítmics d’un dístic de Carner:

Ballant amb dames que l’edat recalca
adés les alçaprema, adés les falca.

Quan me n’adono, sóc a pocs centímetres del paviment del bar, captiu i desarmat (vull dir amb el bolígraf, el bloc i el cubalibre sobre el taulell, i les mans a l’esquena).  En un tres i no res, amb la mateixa energia amb què m’ha desequilibrat i immobilitzat, Lanau em torna a alçar i m’acomoda al tamboret. Respiro.

Va ser una performance que vam fer al castell, una combinació de sessions de poesia i classes d’arts marcials, alternades. La poesia com a defensa del cor i les arts marcials com a defensa del cos.

En té bon record?

Van ser uns dies molt bonics i unes nits molt boniques, també. Amb poetes de prestigi de tot el país. A diferència de la Trobada de Poetes Locals que tan tràgicament es va acabar (cosa que ja es veia a venir), nosaltres no vam tenir ni subvencions, ni suport de l’Ajuntament, ni cap prevenda. Poesia i lluita. Ment i cos. Tanta tinta que el Cercle d’Estudiosos del Club Salnitre ha dedicat a la famosa Trobada i de la Defensa Poètica no n’han parlat mai!

Parli’m, sisplau, d’aquests estudiosos…

Una colla de pretensiosos aprofitats. En un altre poble es dedicarien a la història local i al folklore. S’han centrat en el Club Salnitre perquè han pensat que això els donaria més joc a la premsa. No voldrà pas que els repassem, ara? Què vol que n’expliqui? De Bofill, tothom sap com ha acabat. Els joves, cadascú va a la seva. Els vells, quan es troben no es parlen i no arriben a les mans perquè a la comissaria agafarien humitat. Els anomeno FCB: Fracassats, Carallots i Barallats.

Com el Club Salnitre, penso; però li pregunto si és de l’Espanyol. És de l’Espanyol?

Com ho sap?

Just en aquest moment entra en Davis. Li presento en Davis, senyora Lanau. Ell ens farà les fotografies.

Davis. Fa per un fotògraf. Quina planta, noi!

Lanau es dispersa. Adés mira en Davis, adés em mira a mi. Faig que se centri. Què me’n pot dir de Maça-Corcó?

Diuen que va ser el predecessor del Club Salnitre. Va escriure molts anys abans. Crec que feia d’escrivent, que deien abans, a l’Ajuntament d’Olivella i complementava el sou dissecant bèsties. Ara dirien que escrivia a demanda. Posa’m un altre cubata, nen. Amb poc gel.

Lanau parla al cambrer, però la mirada continua fixa en Davis, amb el rostre ocult per la càmera i els músculs a la vista. Avui s’ha posat aquella samarreta de cotó que li vaig regalar i uns texans ajustats com una amenaça de bomba.

El més interessant de Maça-Corcó era el barem. Tant per vers, tant per rima, tant per al·literació,tant per imatge. Si li pagaven poc feia caramelles ben fetes i concordants amb els peus accentuals de la música. Si li pagaven més les trumfava de petites joies poètiques. A més, sempre eren del gust de les senyores de la seva època. S’escorrien sentint-les des del balcó.

Senyora Lanau, que provocarem un escàndol!

Gent jove, pa tou. Vostè no sap què és un escàndol

Mentre ho diu em torna a tocar el genoll tot admirant els braços musculosos d’en Davis, que rebobina el rodet (potser no, perquè fa servir una màquina digital, però el gest que fa és, certament deliciós).

El continuador més directe de l’obra del pobre Maça-Corcó fou Nonat de Sebir. Membre de ple dret del Club Salnitre (li ho dic tal com a vostè li agrada escriure-ho) i màrtir dissortat de la gran matança de poetes locals que marca i marcarà per sempre més la història literària d’aquest poble i de tot el país. Culpa de’n Bravada, com sap prou bé.

En Davis acaba de fer les fotos, se’ns acosta i ens morregem mentre agafem el bloc de notes i paguem el compte. Al cap i a la fi, som dues estrelles emergents en el panorama global. Lanau queda glaçada. Per un moment temo que ens agafi a tots dos i ens faci una clau de taekwondo (taicondu, que dèiem a l’escola) mentre encadena un anapest amb un amfíbrac.

Ja veig que han de marxar a fer el dinar.

Efectivament, vostè pot acabar el vermut tranquil·la. L’avisarem quan l’entrevista surti publicada.

I marxem mentre Eva Lanau s’acaba les olives i les cloïsses, amb la mirada lliscant entre els balladors de sardanes o, per ser honestos, mentre Eva Lanau es queda sola, soleta, al taulell del Varadero. Amb el vestit blau amb dues franges blanques a l’alçada dels pits i les joies d’or. Diana caçadora, ulls d’astor. 

Publicat a El Progrés, revista local de la Comallega. Reproduït sense permís.

Captura

Deixa un comentari