Per segona vegada reproduïm en aquest blog una entrevista publicada a El Progrés. I no ho fem pas perquè vostès hi puguin llegir el que ja hi han llegit els pocs subscriptors d’aquell pamflet, sinó perquè el treball ingent dels nostres investigadors ens ha permès accedir a les notes privades del periodista, que us oferim en exclusiva. Són notes que relacionen l’entrevista a Lena Tur, la Cándida Niña, amb els fets infames que van culminar amb la redacció del Tumbeau per Ramon Nonat de Sebir i 30 poetes locals més, cim i monjoia de les lletres comalleguenques segons alguns autors i un frau monumental segons uns altres, però, en qualsevol cas, un dels objectes d’estudi totèmics per als membres del nostre suara esmentat cercle. Sense més prolegòmens, aquí tenen l’entrevista:

Lena Tur, l’artista llampant

No es pot concebre el panorama visual de la Comallega sense Lena Tur, la Cándida Niña, com és coneguda al poble. Tur ha dissenyat les plaques amb els noms dels carrers, d’un verd llampant. Tur ha dissenyat les cobertes d’innombrables programes de les festes del Carme i de Sant Anton, d’un blau llampant. Tur ha creat els logotips dels establiments més cool de la vila, d’un groc també llampant (taronja llampant en el cas de La Couchée, l’hotelet amb encant que van fer a cal Menaia). Tur, en fi, ha acolorit, amb tonalitats sempre llampants, un poble que grisejava.

Avui la visitem al seu estudi, a tocar del caixer automàtic i amb vistes als penya-segats. El que antany havia estat un celler i després el magatzem de taulons de Solana Real Estate, ara és un cau perfecte per a una artista consolidada. El primer que ens crida l’atenció és que cada porta, cada finestra, cada persiana és d’un color diferent. Taronges, grocs, verds… tots llampants esclar. La casa de l’artista ens entra furiosament als ulls i ens hipnotitza.

Truquem. Obre ella mateixa. Trenta-nou anys, ulls blaus, mirada profunda i tristoia. Faccions harmonioses, no exemptes de certa angulositat que encara les fa més captivadores. Samarreta blanca, sense sostens. Pits petits i punxeguts. 1

Vergonya me n’hauria de donar, oi Davis, d’escriure aquestes coses i vergonya se n’hauria de donar l’editor de demanar-me-les i publicar-les, però aquí ho teniu.

Lena ens convida a entrar. Ens abdueixen la gran quantitat de miralls de grans dimensions que hi ha a les parets entre obra i obra. Davis i jo podem admirar com s’hi reflecteixen els leggings de Tur, que combinen els mateixos colors que hem vist a les finestres: taronges, grocs i verds llampants, fluorescents. La roba de l’artista ens entra furiosament als ulls, també. Però no ens hipnotitza. En aquest aspecte, Davis i jo som poc mesmeritzables.

L’estudi de Lena Tur és un loft. En un mateix espai hi ha la taula de treball, l’ordinador, la cuina, cavallets i pots de pintura, la mampara de la dutxa, el plòter, un llit, un sofà i una única porta. 2

Que tot fa pensar que oculta el vàter.

I miralls, esclar. Miralls pertot. Un desordre aparent que en realitat respon a decisions perfectament rumiades d’aquesta nostrada artista. Tot està calculat, hipnòticament calculat. També les absències: en una tauleta de nit atapeïda hi ha un espai buit misteriós destacat amb un cercle taronja. Quin objecte devia acollir? Efectivament, l’absència és hipnòtica a l’estudi de Lena Tur. 3

Em jugo un vermut a La Lechería que el cercle era per a les ulleres de sol de Bravada.

Ara bé, segurament el que crida més l’atenció del loft és el tapís, immens, inacabat, que representa Jerôme Pausas pintant. Un Pausas que té uns malucs inconfusibles, bellíssims. 4

Són els malucs de Bravada, segur.

Com devien ser els malucs reals de Pausas, l’artista decimonònic per excel·lència, l’única celebritat veritablement reconeguda, que va passar per la Comallega? Potser en les trenes d’ADN que hi ha sota els leggins, sota la samarreta blanca, sota els pírcings que pengen del llombrígol i el nas de la Cándida Niña hi ha encara traces d’informació genètica que deriven d’aquell homenot de la pintura, d’aquell referent que, en contemplar-lo en el tapís amb aitals malucs, ens deixa, ara sí, hipnotitzats, tant a Davis com a mi mateix.

Parla’ns els teus orígens, Lena. Realment ets descendent de Jerôme Pausas?

Disculpa que rigui. És una pregunta estranya. Si ho diguessis a ma mare o a mon pare, s’enfadarien. Et dirien que sóc comalleguenca de Soca-rel per les dues bandes. I Pausas, encara que arribés a la Comallega al segle XIX, sempre fou vist com un nouvingut, condició que s’hereta, com ja saps per pròpia experiència. Pausas fou el primer nouvingut cèlebre. Que potser va tenir algun afer amb alguna avantpassada meva? Rumors i històries sense fonament. Això sí, el tiet Nicolas, que en pau descansi, i que també pintava, m’havia explicat que Jerôme s’avenia molt amb l’àvia de la meva besàvia i que, a cada generació havia sortit un artista, com ho era ell mateix. 5

Escau aquí d’evocar la figura de Vladimir Nabokov i no tant pel seu vessant literari com el científic. Expert entomòleg tenia coneixements indiscutits de genètica que va destil·lar en quaderns manuscrits i, també en un passatge rotund de la novel·la Ada o l’ardor en què sosté la tesi que l’herència es transmet a través dels solters i que els gens poden saltar lateralment, com els cavalls al tauler d’escacs. Qui sap si tenim la confirmació d’aquesta teoria en les paraules de la Cándida Niña…

Però Nicolás es va guanyar la vida pintant altars i esculpint imatges per substituir les que foren cremades durant la guerra. I fent quadres de les autoritats franquistes….

El tiet Nicolas va viure un moment molt difícil per expressar-se artísticament. Va haver de treballar per al règim i per als capellans, cert, però sempre va conservar un punt de llibertat. Sense anar més lluny, a l’església de Sant Anton hi ha un imatge de Sant Andreu amb el cap reciclat del Saturn Capitolí que estava acabant quan va esclatar la revolució i la guerra i que va haver de destruir amb l’entrada dels nacionals. En va conservar el cap. Ja en democràcia va refer la resta del cos en la que fou una de les seves darreres creacions, el “Saturn Decapitat Concentrat”. Amb els elements en contra, el tiet Nicolás fou sempre avantguardista i progressista.

L’anomenes “tiet” però era tiet avi, oi? Perquè el teu tiet era l’alcalde Cuyàs…

Potser que parlem de mi.

I tant. Podríem parlar de la teva formació artística…

Els meus pares de seguida van ser conscients que tenia traça per a les arts plàstiques i quan vaig tenir l’edat em van matricular a Llotja, a Barcelona. Mon germà, quasi vuit anys més gran, havia començat a treballar a la xarcuteria familiar que avui dia regenta. Després vaig aconseguir una beca per anar a Berlín i amb el suport de la família vaig poder estar-me un any a Amsterdam. Però enyorava aquest mar i vaig tornar. De vegades cal renunciar als somnis per viure els somnis. 6

Des dels finestrals del loft veiem el vaivé de les onades encrespades que els esquitxen d’escuma. L’espectacle és imponent, quasi pornogràfic, i no ens estranya que Tur abandonés els pudents pisos d’estudiant de Berlín i Amsterdam. Li podria haver preguntat si els primers encàrrecs que hi havien fet aquí eren cosa de son tiet, l’alcalde Cuyàs, però corro el risc d’emportar-me un moc. Vejam si trobo la pregunta adequada.

De seguida vas començar a treballar per clients del poble, oi?

Sí, en arribar vaig rebre uns primers encàrrecs, molt tímids, però que em vaig prendre amb entusiasme juvenil. 7

Tímids com totes (totes) les plaques dels carrers (totes insisteixo), el mural d’una tàpia cega de l’Ajuntament, la decoració del Saló de Sessions, el Monument a…

Ens en voldries destacar alguna obra, d’aquesta època?

Tinc especial afecte pel Monument a la Pau, que va substituir la Creu dels Caiguts. El vaig concebre com un gresol de toleràncies: tolerància política, d’aquí els verds; tolerància social,d’aquí els grocs,i tolerància sexual, d’aquí els taronges. En la meva obra, el taronja representa el sexe. L’aigua del brollador que hi regalima des de tres fonts representa els valors de la revolució francesa: igualtat, fraternitat i llibertat, en una societat líquida. Els llums, la il·luminació il·lustrada. Amb els anys s’hi ha posat una mica de verdet, però quan el netegin lluirà com el primer dia.8

Se’n va parlar molt del Monument a la Pau. 700.000 pessetes, que eren molts diners, producció a banda. Sí que s’ho munta bé, la Cándida Niña, deia la gent. Inauguració amb l‘alcalde (el tiet Cuyàs), el caporal de la Guàrdia Civil, i la banda. Un protocol calcat al de la inauguració de la creu dels caiguts, trenta anys abans, però a l’inrevés. El funcionari Colilles, que ho va organitzar tot, després se’n fotia: La primera generació d’alcaldes en democràcia són l’hòstia, deia, tan rojos i demòcrates com vulguis, però la prova fefaent de l’èxit del sistema educatiu franquista.

Recordo el discurs de l’alcalde, una lloança al teu potencial artístic.

Jo no el recordo gaire. Han passat molts anys, estava molt atabalada i la política no m’interessava gaire. 9

A Lena no li interessava la política, però sí la cliqué de polítics de poble i de garlaires que orbitava al voltant del seu tiet Cuyàs. Després de dècades en què l’única visibilitat social la tenien els capitostos franquistes, amb dotze anys de Govern, Cuyàs havia capgirat les referències. La vida bullia a la seu del partit, la Casa del Poble. Festes, lounges, xerrades. I sempre, bella al bell mig, Lena.

En aquella època vas pintar la “Casa del Poble”, oi?

Un encàrrec com un altre. Em vaig inspirar en els murals revolucionaris de llatinoamèrica, sobretot l’art popular en comunitats compromeses amb la teologia de l’alliberament. Encara anava a missa, aleshores. Però, això sí, sempre amb els meus colors: sobretot, verd i groc fluorescents. I algun blau i algun magenta. Va ser un repte, perquè cada sala havia de tenir un significat diferent i progressista. Això sí, amable, còmode per a tothom. Qualsevol s’hi havia de sentir benvingut. 10

Cuyàs havia aconseguit que quasi tothom passés per la Casa del Poble, rector inclòs. També els constructors i promotors immobiliaris que començaven a entreveure un futur prometedor si governava ell. Hi destacava un empresari: Solana, el Negre. Blanc de pell, s’havia guanyat el sobrenom de Negre amb catorze anys, perquè segons diuen (i ja em disculparan l’expressió), amb aquella tendra edat ja treballava com un negre.

Aquells anys vas treballar molt, oi, Lena?

Van ser anys molt bons, sí. A partir del 2000 vaig començar a rebre encàrrecs del ram de la construcció: els murals laterals dels blocs de la Sínia Seca, tapissos per a totes les habitacions de l’Hotel Saragata, el sostre fluorescent de la Caspa… 11

(es refereix a La Capsa, avui dia Disco MILF, popularment coneguda com “La Caspa” perquè aleshores, com ara, hi solia anar gent força tronada)

I què me’n dius de Solana?

Solana, amor meu, vida meva! Pobre Solana! Mai no amagaré l’afecte tendre i fraternal que li tinc. Solana és una de les personalitats més generoses d’aquest poble. Un mecenes. Un gran home! 12

Solana li tenia voluntat, afirmen. Però les coses van anar d’una altra manera, encara que això, Davis, no ho podem escriure a l’entrevista. Els constructors locals estaven en guerra entre ells: Páez, Sáez, Solana. Tots contra tots. I, malgrat tot, cada 13 de juny, festivitat patronal del ram de la construcció, anaven a dinar plegats amb les seves senyores al restaurant del Castell després d’un respons que es feia a l’església. S’hi presentaven tocats i posats: cotxes lluents, vestit a mida, botoneres d’or… Quan s’acabava el tec, les senyores es quedaven a taula i parlaven de temes mundans (en aquell temps, que les senyores parlessin de temes mundans i els senyors de temes seriosos estava ben vist). Mentre, Solana, Sáez i Páez fumaven Señoritas als merlets de la muralla i contemplaven el poble. Aquest any, la grua que es veu més és meva, deia Solana. És veritat, reconeixia Páez, però jo en tinc més de plantades que tots vosaltres junts. Sáez reia pensant que en els negocis que els havia pres a tots dos. La conversa, després, girava cap a la geopolítica. En tots aquests països hi ha obra meva, baladrejaven, botits de carajillos i amb els cigarros fumejant. El titella d’en Cuyàs aquí. El titella d’en Cuyàs allà. Aquella casa de putes que li diuen casa del poble. ahahaha. I aleshores va sortir el tema. I la neboda de l’alcalde, l’artista? No es perd cap festa. És la “Cándida niña de la Sociedad” va dir Solana i així va ser com va rebre el sobrenom que l’ha acompanyada sempre. Páez va riure i es va preguntar si li sortiria un trompetista negre. Ha de tenir una trompeta molt grossa, va contestar Sáez. Com la meva grua, va reblar Solana i va llençar la punta del cigar timbes avall. El temps dels trompetistes ha passat a la història, va reblar, però l’hora del Negre tot just comença.

S’explica que vas tenir una relació molt productiva amb Solana tots aquells anys…

Efectivament, vam fer molta feina plegats. Aquí i arreu del món. 13

Dels encàrrecs de Tur arreu del món, la crítica n’ha dit coses ben diverses tot i que un corrent majoritari afirma que són peces adotzenades i funcionals en complexos hotelers insostenibles i massificats. De fet, eren l’excusa que tenia el Negre per emportar-se Tur a passejar. Per a un constructor de la vella escola com ell, lluir una artista tan fluorescent era un triomf més…

Parlem de la teva obra recent. Vas dissenyar els llorers per a la trobada de poetes locals…

Prefereixo no parlar d’aquest episodi dolorós. Vaig treballar-hi de bona fe, desinteressadament i amb un plantejament artístic ambiciós. No em sento culpable de res. 14

Tur fa referència implícita a una via d’investigació dels tràgics fets de la trobada centrada en els colors ostentosos i fluorescents dels llorers, que van facilitar la tràgica batuda de tots prou coneguda. Li fem entendre que no l’acusem de res, però que ens agradaria que ens explanés el plantejament artístic de l’obra.

Si et sembla bé, ens en pots parlar en termes artístics

El llorer és un arbre que simbolitza la flama, el foc creatiu, el foc militar, la glòria. El llorer és Apol·lo, és Cèsar, és el Dant que cantava a Laura, que vol dir llorer.

Crec que era Beatriu. Laura era cosa de Petrarca.

Dante, Petrarca, Verdaguer, no ve d’aquí. Poetes consagrats tots ells. La trobada pretenia enaltir aquest estol d’epígons de tercera (crítica dixit) que són els poetes locals. Si més no això és el que afirmava l’Organitzador, el nom del qual prefereixo no mencionar. Però tot el que afirmava l’Organitzador, i ara ho sé del cert, era fals. L’Organitzador… 15

En Davis i jo ens hem mirat. Ens agrada mirar-nos. La nostra és una mirada còmplice, que substitueix les paraules. Quan en Davis i jo ens mirem ens agafen ganes de riure. Aquelles ganes de riure que senten els amants clandestins quan es retroben l’endemà d’haver fet l’amor, amb cruiximents per tot el cos i gust de l’altre, encara, al paladar. Aquelles ganes de riure en evocar instants, brometes, regalims de tendresa i humor. Però aquesta vegada ens hem mirat perquè no volem tornar a sentir la cançoneta de sempre. Sentir dones parlant de Bravada, a la Comallega, pot arribar a ser exasperant.

Estimada Lena, deixem l’Organitzador i tornem als llorers. Vas optar per colors fluorescents, llampants, deies.

Cert, vaig optar per colors fluorescents perquè sempre he optat pels colors fluorescents, però en aquest encàrrec vaig tenir present sobretot el fet que la fluorescència és la flama dels nostres dies. La meva voluntat artística era modernitzar, projectar cap al futur la figura del poeta local. Està molt bé que el poeta local faci caramelles, sí, pòrtics per a programes de festa major i escrigui discursos per als alcaldes de torn o tumbeaux per als enterros dels seus amics o per encàrrec. Però en un moment en què la globalització i les xarxes digitals els han tret del seu aïllament atàvic, s’han de poder visibilitzar amb una aura ambiciosa i universal. D’ací els colors que vaig triar.

Colors, goso replicar, que també evoquen les Antilles, Cuba, els indians, els lloros que van portar, els gens mulats i criolls que fan que la pell de molts comalleguencs….

No pretenia evocar les Antilles, si més no de manera conscient. ”15bis”

(Impressionant testimoniatge: de manera inconscient, qualsevol comalleguenc d’estirp sempre, sempre, sempre, té les Antilles al cap i al cor)

I doncs?

Per a mi, fluorescència i fosforescècia sempre m’han evocat la modernor i la gosadia: recordi el fòsfor verd dels primers ordinadors, i sobretot l’herència artística del gran Jerôme Pausas que va innovar utilitzant el fòsfor blanc.

Motiu pel qual no se n’ha conservat cap obra, penso mentre miro el tapís gegantí que Tur està dedicant al gran artista decimonònic. L’assenyalo amb el dit. Lena, realment era així Pausas?

Els malucs. Potser li canviaré els malucs. 16

Els malucs, justament és el que no hauria de tocar. Davis i jo ens tornem a mirar, perquè ens agrada mirar-nos, però ens entristeix pensar que l’artista pugui desfer el tapís perquè desapareguin els malucs inconfusibles i bellíssims de Bravada que en un moment de passió, Tur va assignar al seu retrat de Pausas. Bravada convertit en model de cos, model de cul vaja. Quanta tendresa!

En aquesta obra Pausas està d’esquena davant un mirall. Per això li veiem els malucs, però també li veiem la cara. T’agraden els miralls…

He de reconèixer en això la influència de Solana, el gran mecenes de la Comallega. Els seus edificis de luxe sempre tenien miralls. Passadissos sencers amb miralls llarguíssims. Miralls als ascensors. Miralls enormes als menjadors. Miralls angulars a les cornucòpies.17

I miralls al sostre. Tur no en diu res, però a Solana ja feia anys que li agradaven els miralls. El dissabte al vespre sopava amb comensals opulents i vins ben escollits a la Sala de Miralls del Gran Casino de Barcelona, entre Sitges i Vilanova. En acabat, i amb el cotxe fent trompicons i derrapades, agafava la retorçada carretera de Vilafranca i s’arribava a la Gruta, el conegut prostíbul de la N-340 on també va néixer el club Salnitre. Allà demanava l’habitació que tenia mirallls al sostre. Amb els anys va refinar els gustos i les cases de barrets també es van refinar, però els miralls al sostre no hi faltaven mai. Estalvio tots aquests detalls a l’entrevistada i li dic, només:

I què me’n dius dels miralls al sostre?

En veus cap aquí? No m’interessen els miralls al sostre. Em van interessar uns anys, però després em van deixar d’interessar de cop. Els miralls de paret evoquen el meu mecenes, Solana. Els de sostre em fan regurgitar, com si veiés un escarabat; però això no té res a veure amb Solana… 18

La tallo de nou. Evidentment l’escarabat que ha mencionat és el que Bravada té tatuat a l’omòplat dret i que els miralls del sostre, dels quals en pengen encara els suports a les jàsseres, li permetien apreciar en moviment.

Tornem a Solana, doncs. Com se troba?

Des que va tenir l’ictus, viu en una casa adaptada, preciosa, a la Cerdanya. De tant en tant el visito i m’explica històries. El tinc ben present. 19

Òbviament va ser Solana, el Negre, qui li va regalar el loft, del qual ens anem acomiadant.

Sortim enlluernats de la coloraina fluorescent. El sol ponentí encara ens enlluerna més, però encara hi ha alguna cosa que ens enlluerna molt i molt més, tant a Davis com a mi: veure arribar amb una bombona de butà sobre l’espatlla l’Eloi, que estudia a l’INEF, fa de casteller i reparteix gas envasat a hores perdudes pels carrerons on no poden entrar les furgonetes. El mirem captivats. Força, equilibri, valor, seny. Davis tira unes fotos finals al loft de la Cándida Niña. L’Eloi truca a la porta i entreveiem Tur que ja no fa aquella cara tristoia. Les bombones són de color taronja.

Ara riu, Tur. Riu de veritat. Entra, entra, sentim. L’art sempre es renova i ens n’alegrem. Capvespre ataronjat a la Comallega. També per a Davis i per a mi.

Publicat a El Progrés, revista local de la Comallega (excepte les notes). Reproduït sense permís.

9671384931_3b4ddfe175_b
Dan Flavin, Structure and carity. Tate Modern Museum. London. Flavin influí fortament en l’obra de Lena Tur. Foto: Xavier33300 (CC BY 2.0)

Deixa un comentari