Aquest web recull informació sobre el club Salnitre. Què és el club Salnitre? Alguns crítics afirmen que no res, una entelèquia: “Al cap i a la fi, i en això hi estem d’acord tots, parlem d’autors de segona, no?” es preguntava, retòricament, Gerard Bofill a les pàgines de Los Josepets Liberals de la Comallega. Que Gerard Bofill acabés els seus dies fent de transformista en un conegut local de Sitges, convertit en la mofa de la intel·lectualitat comalleguenca és anecdòtic. Tothom sap com són els intel·lectuals de la Comallega. Però si una cosa tenen en comú els crítics que han gosat desqualificar els autors del club Salnitre o fins i tot negar-ne l’existència,  és que han acabat molt malament, com Bofill

Especialment escabrós és el cas d’Eva Bach a qui van tallar l’orella dreta en un episodi que mai no s’ha aclarit del tot. Bach negava taxativament l’existència al club Salnitre. “Comptat i debatut, no tenim autors, ni obres que es puguin qualificar com a tals (les que s’atribueixen al club pertanyen a altres autors que ningú ha demostrat mai que hi hagin pertangut) ni res de res més enllà de conjectures”. No és estrany que algú vulgui tallar l’orella a una crítica que fa servir paraules com “pertangut” o “conjectures” i fa servir parèntesis, però això ja són figues d’un altre paner.

A continuació, el lector (o la lectora) haurà de suportar un comentari masclista. Les coses que escrivia don Mariano envelleixen malament, però què puc fer-hi jo? Com a webmestre d’aquest lloc, contrit, en deixo constància.

 
Per paner, el d’Ada Vallsacosta. Va ser la primera doctoranda de la Comallega, deixant de banda els metges i els teòlegs. Vallsacosta va tenir un affair amb Germà Villas, un geògraf desvagat, musculós i esvelt que marcava molt de paquet i duia tatuat a l’avantbraç el cal·ligrama Les Formigues, de Salvat-Papasseit. Villas va ensenyar a Vallsacosta tècniques de geolocalització sobre el terreny. Entre tots dos van demostrar que el que tenien en comú tots els escriptors del club Salnitre era que en algun moment les seves obres feien referència a la Comallega o bé a Comasòlibes i va arribar a la conclusió que la Comallega i Comasòlibes eren el mateix lloc. 

No obstant el treball tenaç de Vallsacosta i Villas, si la Comallega i Comasòlibes eren o no el mateix lloc constitueix una altra disputa als detalls de la qual s’han dedicat dos volums de l’Analecta Local, la impressió de la qual encara es deu a una coneguda empresa d’arts gràfiques del Prat que en va expedir dos mil exemplars. Sempre d’amagat, perquè l’impressor no el trobi, el reputat professor Joan Llorenç Caminal ha afirmat en diverses ocasions que no sap si la podran pagar mai, però que “ara que tenim un blog podrem escriure tant com calgui sense arruinar ningú”.

Per les seves conviccions, Caminal no es posicionarà mai sobre una de les tesis més escandaloses que circulen a propòsit del Club Salnitre. És la que sosté que tres dels seus membres  eren clients esporàdics d’un club de carretera conegut com “La Gruta”, però que tothom anomenava “La Bruta” pels hàbits higiènics de la madama que el regentava. Va ser després d’una llarga vetlla en aquest tuguri, quan en sortien beguts i panxacontents (puix també s’hi servia ànec mut i gall negre), que els Tres Fundadors van ser testimonis de l’entrada a l’atmosfera d’un meteorit, el 10 de març de 1986. En plena eufòria alcohòlica ho van interpretar com un senyal: “Hem sortit de la caverna” van afirmar (en sentit platònic) i un d’ells va afegir “Hem tingut accés a la inspiració i ara ho hem de testimoniar”.  Així va néixer el Cenacle de la Gruta, que amb els anys va adoptar el nom de Club Salnitre perquè tothom es pensés que havien trobat la inspiració sortint de les coves de Collbató i no pas d’aquell local en què, segons les més fonamentades recerques, no van fer altra cosa que pagar combinats, perquè cap d’ells va tenir valor de fer el que qualsevol de vostès, espavilats lectors, es deuen haver imaginat.

Marià Solans, president