“Amateur” és una paraula que de vegades s’utilitza amb menyspreu, però que vol dir “aquell que estima” (amant, amador).
Remi Reifell a Revolution numérique, revolution digital (Paris: Gallimard, 2014) afirma que els amateurs són els creadors bàsics de contingut digital. La presència del català a la xarxa als anys 90 de segle XX va tenir en els amateurs un mascaró de proa. Els primers webs en català no van ser programats per empreses informàtiques sinó per amateurs que aprengueren HTML per deixar constància global de l’existència del seu poble o barri, del seu folklore, de les seves aficions, de la seva llengua. D’ells mateixos i la seva identitat, en definitiva.
Si no hagués tingut de seguida grans webs institucionals i empresarials (Gencat, La Caixa, CCMA), el català hauria tingut una presència irrisòria en aquella primera internet, però encara hauria sigut més irrisòria i testimonial si només hagués tingut aquests webs, ja que el gruix dels continguts a la xarxa no procedien dels grans llocs sinó la llarga cua i la llarga cua l’alimentaven, sobretot, els amateurs.
Sense l’aportació dels amateurs hauria estat impossible el que ens va sorprendre a tots: que el català es visibilitzés a la xarxa en proporció a les seves dimensions demogràfiques, cosa que no havia passat en el món de la impremta, sotmès a importants barreres comercials d’entrada, o en els mitjans audiovisuals que emetien en concessió d’ones, sotmesos a l’escrupolós i restrictiu criteri lingüístic dels estats.
Ja sabem que en molts contextos és més adequat dir “afeccionat” que “amateur”, però en aquest cas, “amateur” és més saludable: hi ha més joia de viure i reflecteix més la passió que guiava els pioners del català a la xarxa, alguns dels quals de seguida van ser-ne professionals.
En tornarem a parlar.