Atenció, carta!

De jove, als estius, feia de carter. En aquell temps era una feina agraïda. Portava cartes personals, que deixava a les bústies. Només veient el sobre sabia si la carta l’havia enviada algú avesat a escriure o algú que havia passat penes i treballs per fer-ho: en aquests casos, pel tacte, es podia descobrir fàcilment que a l’interior no hi havia cap paper sinó una cinta de casset.

De tant en tant repartia una carta que venia de la presó i, sovint, les que venien de casernes on els nois feien la mili. També repartia cartes que arribaven perfumades, amb molts cors dibuixats. Suposo que eren cartes d’amor. Hi havia vegades que quan arribava la saca a l’estafeta, tot s’impregnava d’olor de roses. Era un petit miracle, perquè el més habitual és que les saques fessin una pudor força ofensiva, barreja de baf de paper, arpillera i pixum.

En aquella època eren molt freqüents cartes que provenien de l’estranger. Moltes arribaven en sobres de correu aeri, que pesaven menys que els altres i duien un voraviu de quadrets. Els països d’on en venien més eren Alemanya i Suïssa. Si les girava, al remitent hi llegia cognoms d’aquí. De vegades, d’aquestes mateixes destinacions arribaven girs postals, diners en metàl·lic que lliurava en mà i podien suposar una petita propina: un duro, cinc duros, segons el tarannà del destinatari i la xavalla que hi havia a la tramesa. Gens agraïdes eren les cartes certificades i, encara menys, les certificades amb el paperet rosa que en justificava la recepció. Multes, quasi sempre.

Com que eren mesos de vacances repartia moltes postals. Records des de Tossa de Mar. Les frases sempre eren iguals; els comentaris, llocs comuns. Algun grafòman omplia tota la postal de text: per llegir-lo tot havies d’anar-la girant perquè continuava al voltant del segell, dels marges o de l’espai per a l’adreça.

També hi havia propaganda, és cert. Catàlegs del Venca, algun fullet, alguna promoció… Però era força excepcional. Ah, i algun paquet, no gaires.

Ara miro la bústia de casa i la veig convertida en una paperera: propaganda indiscriminada, carnassa de bustiades, algunes factures i sòrdides trameses amb discutible valor administratiu. Com a destinatari, no ho recullo ni ho classifico per llegir sinó que destrio les poques coses que s’han de guardar de la resta, que envio directament a reciclar. De vegades, ni tan sols obro els sobres. M’he escarrassat demanant que algunes coses no me les enviïn, però desisteixo: tot això s’acabarà sol perquè ha perdut el sentit.

Ara bé, si miro la meva bústia electrònica personal, la particular, comprovo que està passant exactament el mateix: de cada vint o trenta missatges que hi arriben (i sóc generós) només dos o tres tenen un valor funcional o emocional.

Hi ha una saturació simbòlica creixent i el correu electrònic personal és on es reflecteix més. El bosc de símbols de què parlava Baudelaire i que abans buscàvem afinant la sensibilitat, ara ho envaeix tot. Si trenta anys enrere la prioritat era ser capaços de d’entendre, ara necessitem sobretot desentendre’ns de símbols sobrers, de soroll, de noses.

L’expansió simbòlica aparellada al món digital ens porta cap a una economia de l’atenció. Aprendre a atendre, a discriminar, a triar el gra de la palla és essencial per sobreviure en el món digital. Richard Lanham, en un llibre de l’any 2006 planteja la importància de les estructures d’atenció, que es basen en tres paràmetres: el propi bagatge personal, les característiques dels textos o els símbols que tenim al davant i les nostres relacions amb altres persones.

Segur que vostès, en la pila de sobres inútils de la bústia postal, sempre hi reconeixen de seguida la cal·ligrafia d’aquell vell amic que encara els envia, de tant en tant, una carta autògrafa. Els bons records que desvetlla (el bagatge personal), el fet que estigui escrita a mà (característiques pròpies del text) i l’amistat que mantenen amb aquella persona (relacions amb els altres) provoquen, ben segur, que l’obrin al moment.

M’imagino que deuen aplicar el mateix criteri a l’hora de destriar els correus electrònics: la gràcia amb què estigui redactat l’assumpte i les informacions claus que aporti els poden suscitar cert interès, que reblaran amb el nom del remitent i, sobretot, valorant el grau de connexió d’aquestes dues informacions amb el bagatge personal. Si tot quadra, obriran el missatge o, contràriament, deixaran que s’enfonsi, tancat i marcat en negreta, en la bassa infinita de paraules inútils que no serviran mai per a res.

Apunt original