Els poders ocults del llenguatge

Aquesta tardor han tingut certa requesta dues ficcions protagonitzades per lingüistes: la pel·lícula Arrival, dirigida per Denis Villeneuve, i la novel·la La setena funció del llenguatge, de Laurent Binet. En ambdues hi ha un secret amagat que es va revelant mica en mica i que té relació amb els poders ocults del llenguatge.

En el cas d’Arrival la ficció se situa entre el present i el futur i la revelació del potencial ocult del llenguatge la fan uns extraterrestres que semblen sípies, tenen set potes i es comuniquen segregant tinta.

Darrere de la pel·lícula hi ha dos conceptes lingüístics que tradicionalment es presenten com a contraposats. D’una banda, la gramàtica universal de Chomsky, entesa com a conjunt de principis, regles i condicions que comparteixen totes les llengües. De l’altra, la hipòtesi de Sapir-Whorf, segons la qual cada llengua conforma una manera diferent de percebre la realitat. La primera part d’Arrival, en què humans i extraterrestres malden per comunicar-se, s’empara en Chomsky. La segona, en què el coneixement del nou llenguatge dóna una nova perspectiva del pas del temps als personatges, és una imaginativa interpretació de Sapir-Whorf.

I no els dic res més perquè em sabria greu que es perdessin un final més espès que una sípia amb patates. Només apuntaré que l’heroïna és una lingüista, que té com a company de viatge un matemàtic i que hi surt un oficial malcarat.

Al llibre La setena funció del llenguatge de Binet també hi surt un oficial malcarat, força violent i fatxa, que l’autor insisteix debades a fer-nos caure bé. El protagonista és un lingüista que treballa per aclarir la mort “accidental” de Roland Barthes el dia que aquest semiòleg havia quedat per dinar amb François Mitterrand. A més de polítics com Mitterrand, Rocard o Giscard, hi satiritza la intel·lectualitat lingüístico-semiòtica de la primera postmodernitat. Només a tall d’exemple, hi retrata Michel Foucault practicant sexe en saunes, Althusser escanyant la dona, Julia Kristeva conspirant per al bloc soviètic, el seu marit xerrant sense aturador, Bernard-Henry Levy fotent-li l’amant a Lacan, Derrida deconstruint, Chomsky fumant maria i Umberto Eco pontificant.

El títol de l’obra de Binet fa referència a les sis funcions del llenguatge de Jakobson (emotiva, conativa, referencial, metalingüística, fàtica i poètica) i a una hipotètica setena funció que ens donaria capacitat per doblegar la voluntat dels nostres interlocutors. Però la teoria lingüística que hi apareix citada més sovint és la dels actes de parla d’Austin, és a dir, la que ens explica que podem fer coses amb paraules i provocar certs efectes.

Desgraciadament, tant la pel·lícula com la novel·la tenen una visió molt mecànica i simplista del llenguatge, poc afinada a l’hora d’abordar les qüestions de fons que s’hi plantegen: la força de l’amor que venç el temps i la fatalitat del destí (Arrival) o la lluita contra la injustícia i la manipulació (La setena funció del llenguatge).

Ara m’han de permetre una estampa costumista. Quan els grans lingüistes i semiòlegs de referència a Arrival i a La setena funció del llenguatge eren al zenit de l’èxit i la projecció, jo no n’havia sentit parlar gens. De fet, la meva màxima preocupació dels primers dies d’hivern era muntar la festa de cap d’any amb els amics.

Vostès no es poden imaginar com podia ser de tronada una festa de cap d’any en un poble del prelitoral català als anys 80. Fred, humitat, bombetes embolicades amb cel·lofana, discos ratllats, ginebra de garrafa i gots de plàstic en un local brut i desavinent. A les parets, pòsters del Pronto. Les campanades a TVE en una tele vella i petita que cada dos per tres feia soroll blanc. Després la ballaruga: ara Mecano, ara Marta Sánchez, ara Europe. Amb una mica de sort, Dire Straits.

I les cançons lentes. Com esperàvem les lentes! La típica era Words. No teníem ni idea d’anglès i per tant no enteníem aquella horterada que parlava, justament, dels poders ocults del llenguatge.

I, malgrat tot, sense entendre res, amb la boca ran de l’orella de la balladora, maldàvem per trobar la paraula màgica que ens podia transportar a la discreció d’un cancell mal tancat o d’una porxada gèlida, on aquell fred funest que fotia als 80 es tornava foc gràcies, justament, als poders ocults del llenguatge. De mica en mica vam aprendre que la paraula no era Abracadabra

Que tinguin un bon any!

Apunt original