Mostra de poemes d’Estricta litúrgia (Trípode, 2026)
Claror freda
Quan hagis de canviar
la bombeta fosa
per leds de baix consum,
de claror freda,
honora la vella carcassa
de vidre empolsat:
ajaça-la amb cura
al tou de la mà,
càlid cadafal,
i vetlla amb respecte
el filament romput.
Cremava en el buit, com tu,
però resplendia.
Llavors entendràs
que vens de la nit
i del foc paorós
que arborava el perol
i enardia els amants.
Oh quanta desmesura!
Les cendres eren tèbies
l’endemà al dematí
i els gats s’hi rabejaven.
Quan ja no quedin flames
ni ignis filaments
i la llum sigui innòcua,
recorda bé
que ets sols caliu
del foc procaç,
del foc sagrat,
de les cavernes.
Reserva
Aquest vagó de tren és el sagrari
de les derrotes transsubstanciades
en carn humana que combregarà
la trama, feta tripa, dels carrers
de la ciutat que enterboleix l’albada.
Prou sentirà com Déu la vivifica
amb la ingesta dels nous crucificats
que ja perceben el fúnebre ritme
del baqueteig del comboi a les cames.
És la condemna que cada matí
ha de fer dignes els cossos retuts.
L’hora dels homes feliços del tren
és la tornada. Saben que riuran
o que beuran al bar mirant futbol
o potser agafaran la bicicleta
o endraparan embotits i hamburgueses
i, afortunats, alguns faran l’amor
en la penombra d’insalubres pisos
tot esperant el tren de l’endemà.
Neu
La neu vindrà, escèptics, pels serrals,
i baixarà galopant com ramats d’egües blanques,
desbocades, fins arran de mar.
La neu vindrà, incrèduls, com l’escuma
que, ingràvida, emblanqueix un instant l’escullera
i en té prou per endur-se’n els rocs fins a l’abís.
La neu vindrà, científics, com l’esperma
que impregna l’ou i el fen per germinar-hi:
així vindrà la neu per corglaçar-vos.
La neu vindrà, sapients, i les volves
seran papallones embogides
que us tocaran la galta per deixar-hi
la màgia de l’ala, com un polsim fi.
La neu vindrà, descreguts, i la canalla
sortirà al carrer. Glòria. Al·leluia.
La neu vindrà, mesells,
encara que no nevi.
Mostra de poemes de Turisme interior (Pagès Editors, 2024)
Contra Vitiges
Castell de Sant’Angelo
Es defensaren, diuen, assetjats,
al mausoleu d’Adrià. Llançaven les estàtues
que el coronaven. Els torsos de joves
atletes; els malucs de gràcils deesses;
els braços forts, perennement tensats,
que tant devien plaure l’emperador,
i els caps, que traçaven paràboles en l’aire,
esclafaren el paorós exèrcit de Vitiges.
Encabat, afamats i exsangües,
caminaven sobre deformes cadàvers
mesclats amb els membres perfectes dels déus.
No eren gots ni bàrbars, però tampoc no eren
els dignes hereus de l’emperador Adrià.
Facebook Arctic Data Center
Fontana di Trevi
Claror d’estiu, estones a la platja,
moments de goig, besades, un somrís,
Roma, Berlín, Venècia, París
i un ocàs roig. La beutat feta imatge
i vanitat: quin precari bagatge
de zeros i uns! El nostre paradís
de signes és voluble i estantís.
Hem confiat els records a un miratge
que els glaçarà. No gaire lluny del Pol
Nord són ja reus en elèctrica estança
i no en tenim ni el més petit control.
Llur glacial i magnètica dansa
no ens donarà ni descans ni consol:
perduraran en perenne venjança.
Roma
Quan m’hagi mort, no vull pas anar al cel
ni a l’infern tampoc. Vull anar a Roma
per veure el sol d’hivern sobre Sant Pere
des d’un turó, i al vespre, prop dels ponts,
enamorats besant-se, els que, després,
faran l’amor en una cambra rònega
i els semblarà una suit puix el desig
vol que els amants sols vegin meravelles
com el turment d’un sant de Caravaggio
penjat, potser, a ben escassos metres
del llit en què s’esbraven procaçment
com també ho fan, miolant, als terrats
els gats romans quan d’una porta vella,
surt una monja que passa el rosari
i un déu paleta xiula alçant paret.
Busqueu-me a Roma, doncs, quan sigui mort,
perquè de Roma en surt tot el que soc:
a Roma és on van néixer les paraules.
No he d’anar a fer res a les províncies
i no mereixo suplicis ni glòries.
Deixeu-me ser la pols de la bellesa.
Mostra de poemes de Perdent la por (Saldonar, 2023)
2
La por sovint és fum de cigarreta
que es va escampant tot al nostre voltant.
Primer és subtil: un fil gris que ens espeta
dins dels narius. Hi ha algú que està fumant,
pro no el veiem i tota la saleta
se’n va impregnant i l’aire es fa pesant
(no hi ha espiell ni finestral ni cleta)
i el fumador sembla que sigui ran
del nostre coll, però ens girem i res:
no hi ha ningú i tampoc no es desgasa
el fum pudent que per tot ja s’ha estès.
Maligne fum, deposa’t, fes-te brasa,
fusa’m el braç, prefereixo l’encès
dolor al tel incert que tot ho arrasa.
7
La por als clowns no és pas gens estranya
i a molts infants els porta a arrencar el plor
en veure’n un pintat. La tracamanya
riure no els fa i no hi ha cap bobò
que encalmi llur terror. Amb mala ganya
han de sortir del circ. ¿Són fleumes o
hi ha algun motiu? Just sobre la pestanya
en el parpell pintat, us ho dic jo,
hi trobareu la causa del neguit:
la ratlla amb què es maquillen fa l’ordit
que l’ull no es clou (ja sé bé prou que us glaço).
Sempre fa por que us mirin fit a fit
sens parpelleig. Pro així està escrit
i l’ull de Déu és com l’ull d’un pallasso.
50
La por és gos, feréstec, de masia
que va clapint quan sent algú al camí,
a mitjanit, que temorós fa via.
El viatger es pensa que el mastí
és a tocar, que el musell ja l’atia,
que té les dents voi arrapant-se-li
rere el panxell i ja tem la sagnia
i el dolor incís que l’haurà de ferir.
No veu que el gos, que jau sobre una xalma,
és vell i coix i sols d’esma clapeix
quan d’algun pas en sent un remot deix.
¡Trist caminant! Perduda tota calma
s’atura ert i apaivaga son bleix.
Se sent captiu. No sap que d’ell mateix.
Mostra de poemes d’Usa’m musa (interactiu, 2023)
Cables de fibra òptica
Com orenetes que voleien prop dels nius
per dur les mosques als pollets,
(flors de gana esbadellades)
s’agrumollen, negres, als ràfecs de les cases.
Mireu-los, volen péixer generosos
la nostra fam d’afecte amb insectes
ben indigestos: les paraules.
Autos de xoc
Topen entre ells, dos vells autos de xoc,
cada moment que es troben a la pista.
Ja n’ha esquerdat les carcasses el toc
tan repetit. Sempre es tenen a vista
i dormen junts quan cessa l’ardu joc,
cautxú amb cautxú, amb la mirada trista
dels fars romputs, que havien estat foc
i ara són buits: tota claror ja en dista.
Res no els commou i res no els encapritxa.
Demanen que, quan se’ls obrin clivelles,
els llencin junts com a andròmines velles.
Però alguna nit somien que una fitxa
els fa amorals, promiscus i trapelles
i l’espurneig del sostre són estrelles.
Pal de telèfons
L’altiu pal de telèfons que atalaia la serra
és vell i un operari en retira els filats.
Lluents, els blancs permòdols de l’erecta desferra
semblen estams al vent, d’atzavara, espigats.
En va esperarà impulsos elèctrics amb la xerra
de vells amics i amants trucant-se, arravatats,
per mentir, insultar-se, declarar-se la guerra
o fer-se confidències o dir frivolitats
o veritats o falsies o clams de joia i dol.
Esbarzer, esparreguera, no el vulgueu deixar sol;
anuseu-lo ben fort, lligabosc, corretjola;
arrapeu-vos-hi, heures. Atorgueu-li el consol
de sentir, de la saba, altre cop el braol
i oblidar, dels humans, la banal xerinola.