Categoria: lleures digitals LI

Aquesta tardor han tingut certa requesta dues ficcions protagonitzades per lingüistes: la pel·lícula Arrival, dirigida per Denis Villeneuve, i la novel·la La setena funció del llenguatge, de Laurent Binet. En ambdues hi ha un secret amagat que es va revelant mica en mica i que té relació amb els poders ocults del llenguatge.

En el cas d’Arrival la ficció se situa entre el present i el futur i la revelació del potencial ocult del llenguatge la fan uns extraterrestres que semblen sípies, tenen set potes i es comuniquen segregant tinta.

Darrere de la pel·lícula hi ha dos conceptes lingüístics que tradicionalment es presenten com a contraposats. D’una banda, la gramàtica universal de Chomsky, entesa com a conjunt de principis, regles i condicions que comparteixen totes les llengües. De l’altra, la hipòtesi de Sapir-Whorf, segons la qual cada llengua conforma una manera diferent de percebre la realitat. La primera part d’Arrival, en què humans i extraterrestres malden per comunicar-se, s’empara en Chomsky. La segona, en què el coneixement del nou llenguatge dóna una nova perspectiva del pas del temps als personatges, és una imaginativa interpretació de Sapir-Whorf.

I no els dic res més perquè em sabria greu que es perdessin un final més espès que una sípia amb patates. Només apuntaré que l’heroïna és una lingüista, que té com a company de viatge un matemàtic i que hi surt un oficial malcarat.

Al llibre La setena funció del llenguatge de Binet també hi surt un oficial malcarat, força violent i fatxa, que l’autor insisteix debades a fer-nos caure bé. El protagonista és un lingüista que treballa per aclarir la mort “accidental” de Roland Barthes el dia que aquest semiòleg havia quedat per dinar amb François Mitterrand. A més de polítics com Mitterrand, Rocard o Giscard, hi satiritza la intel·lectualitat lingüístico-semiòtica de la primera postmodernitat. Només a tall d’exemple, hi retrata Michel Foucault practicant sexe en saunes, Althusser escanyant la dona, Julia Kristeva conspirant per al bloc soviètic, el seu marit xerrant sense aturador, Bernard-Henry Levy fotent-li l’amant a Lacan, Derrida deconstruint, Chomsky fumant maria i Umberto Eco pontificant.

El títol de l’obra de Binet fa referència a les sis funcions del llenguatge de Jakobson (emotiva, conativa, referencial, metalingüística, fàtica i poètica) i a una hipotètica setena funció que ens donaria capacitat per doblegar la voluntat dels nostres interlocutors. Però la teoria lingüística que hi apareix citada més sovint és la dels actes de parla d’Austin, és a dir, la que ens explica que podem fer coses amb paraules i provocar certs efectes.

Desgraciadament, tant la pel·lícula com la novel·la tenen una visió molt mecànica i simplista del llenguatge, poc afinada a l’hora d’abordar les qüestions de fons que s’hi plantegen: la força de l’amor que venç el temps i la fatalitat del destí (Arrival) o la lluita contra la injustícia i la manipulació (La setena funció del llenguatge).

Ara m’han de permetre una estampa costumista. Quan els grans lingüistes i semiòlegs de referència a Arrival i a La setena funció del llenguatge eren al zenit de l’èxit i la projecció, jo no n’havia sentit parlar gens. De fet, la meva màxima preocupació dels primers dies d’hivern era muntar la festa de cap d’any amb els amics.

Vostès no es poden imaginar com podia ser de tronada una festa de cap d’any en un poble del prelitoral català als anys 80. Fred, humitat, bombetes embolicades amb cel·lofana, discos ratllats, ginebra de garrafa i gots de plàstic en un local brut i desavinent. A les parets, pòsters del Pronto. Les campanades a TVE en una tele vella i petita que cada dos per tres feia soroll blanc. Després la ballaruga: ara Mecano, ara Marta Sánchez, ara Europe. Amb una mica de sort, Dire Straits.

I les cançons lentes. Com esperàvem les lentes! La típica era Words. No teníem ni idea d’anglès i per tant no enteníem aquella horterada que parlava, justament, dels poders ocults del llenguatge.

I, malgrat tot, sense entendre res, amb la boca ran de l’orella de la balladora, maldàvem per trobar la paraula màgica que ens podia transportar a la discreció d’un cancell mal tancat o d’una porxada gèlida, on aquell fred funest que fotia als 80 es tornava foc gràcies, justament, als poders ocults del llenguatge. De mica en mica vam aprendre que la paraula no era Abracadabra. 

Que tinguin un bon any!

Apunt original

De jove, als estius, feia de carter. En aquell temps era una feina agraïda. Portava cartes personals, que deixava a les bústies. Només veient el sobre sabia si la carta l’havia enviada algú avesat a escriure o algú que havia passat penes i treballs per fer-ho: en aquests casos, pel tacte, es podia descobrir fàcilment que a l’interior no hi havia cap paper sinó una cinta de casset.

De tant en tant repartia una carta que venia de la presó i, sovint, les que venien de casernes on els nois feien la mili. També repartia cartes que arribaven perfumades, amb molts cors dibuixats. Suposo que eren cartes d’amor. Hi havia vegades que quan arribava la saca a l’estafeta, tot s’impregnava d’olor de roses. Era un petit miracle, perquè el més habitual és que les saques fessin una pudor força ofensiva, barreja de baf de paper, arpillera i pixum.

En aquella època eren molt freqüents cartes que provenien de l’estranger. Moltes arribaven en sobres de correu aeri, que pesaven menys que els altres i duien un voraviu de quadrets. Els països d’on en venien més eren Alemanya i Suïssa. Si les girava, al remitent hi llegia cognoms d’aquí. De vegades, d’aquestes mateixes destinacions arribaven girs postals, diners en metàl·lic que lliurava en mà i podien suposar una petita propina: un duro, cinc duros, segons el tarannà del destinatari i la xavalla que hi havia a la tramesa. Gens agraïdes eren les cartes certificades i, encara menys, les certificades amb el paperet rosa que en justificava la recepció. Multes, quasi sempre.

Com que eren mesos de vacances repartia moltes postals. Records des de Tossa de Mar. Les frases sempre eren iguals; els comentaris, llocs comuns. Algun grafòman omplia tota la postal de text: per llegir-lo tot havies d’anar-la girant perquè continuava al voltant del segell, dels marges o de l’espai per a l’adreça.

També hi havia propaganda, és cert. Catàlegs del Venca, algun fullet, alguna promoció… Però era força excepcional. Ah, i algun paquet, no gaires.

Ara miro la bústia de casa i la veig convertida en una paperera: propaganda indiscriminada, carnassa de bustiades, algunes factures i sòrdides trameses amb discutible valor administratiu. Com a destinatari, no ho recullo ni ho classifico per llegir sinó que destrio les poques coses que s’han de guardar de la resta, que envio directament a reciclar. De vegades, ni tan sols obro els sobres. M’he escarrassat demanant que algunes coses no me les enviïn, però desisteixo: tot això s’acabarà sol perquè ha perdut el sentit.

Ara bé, si miro la meva bústia electrònica personal, la particular, comprovo que està passant exactament el mateix: de cada vint o trenta missatges que hi arriben (i sóc generós) només dos o tres tenen un valor funcional o emocional.

Hi ha una saturació simbòlica creixent i el correu electrònic personal és on es reflecteix més. El bosc de símbols de què parlava Baudelaire i que abans buscàvem afinant la sensibilitat, ara ho envaeix tot. Si trenta anys enrere la prioritat era ser capaços de d’entendre, ara necessitem sobretot desentendre’ns de símbols sobrers, de soroll, de noses.

L’expansió simbòlica aparellada al món digital ens porta cap a una economia de l’atenció. Aprendre a atendre, a discriminar, a triar el gra de la palla és essencial per sobreviure en el món digital. Richard Lanham, en un llibre de l’any 2006 planteja la importància de les estructures d’atenció, que es basen en tres paràmetres: el propi bagatge personal, les característiques dels textos o els símbols que tenim al davant i les nostres relacions amb altres persones.

Segur que vostès, en la pila de sobres inútils de la bústia postal, sempre hi reconeixen de seguida la cal·ligrafia d’aquell vell amic que encara els envia, de tant en tant, una carta autògrafa. Els bons records que desvetlla (el bagatge personal), el fet que estigui escrita a mà (característiques pròpies del text) i l’amistat que mantenen amb aquella persona (relacions amb els altres) provoquen, ben segur, que l’obrin al moment.

M’imagino que deuen aplicar el mateix criteri a l’hora de destriar els correus electrònics: la gràcia amb què estigui redactat l’assumpte i les informacions claus que aporti els poden suscitar cert interès, que reblaran amb el nom del remitent i, sobretot, valorant el grau de connexió d’aquestes dues informacions amb el bagatge personal. Si tot quadra, obriran el missatge o, contràriament, deixaran que s’enfonsi, tancat i marcat en negreta, en la bassa infinita de paraules inútils que no serviran mai per a res.

Apunt original

Castroforte del Baralla és la ciutat protagonista de la novel·la La saga-fuga de JB de Gonzalo Torrente Ballester. Aquesta ciutat, quan “se ensimisma”, levita com Santa Teresa. En un moment de la trama, els ciutadans de Castroforte debaten si hi ha més paraules per referir-se als òrgans sexuals masculins o als femenins. El debat adquireix tanta intensitat que Castroforte “se ensimisma” i comença a levitar. Aquell dia, casualment, passen els topògrafs, que no la troben. Per aquest motiu no figura als mapes.

Dijous a la tarda, al Parlament, hi havia el debat sobre la moció de confiança. A Madrid, el PSOE s’escindia i l’endemà a primera hora del matí, el ministre Montoro anunciava un impost sobrevingut a les petites i mitjanes empreses. Tots aquests temes són, aparentment, importants. Però dijous al vespre també passava una altra cosa, si vostès volen nímia o gremial: l’Institut d’Estudis Catalans treia una nota de premsa que, entre d’altres coses, parlava de la simplificació del sistema d’accents diacrítics.

No cal que els expliqui que l’endemà tot anava ple de diacrítics. L’etiqueta #diacrític era tendència a Twitter i qui més qui menys pontificava de les virtuts o dels defectes de la decisió.

En les ja remotes èpoques de la impremta i els mitjans audiovisuals, les notícies s’oferien una darrere l’altre, ordenadament. Els mitjans s’haurien recreat amb les bregues polítiques i econòmiques i passades unes setmanes, potser en un suplement de cultura o en una secció discreta, hi hauria hagut una ponderada polèmica al voltant de la decisió acadèmica, que s’hauria acabat imposant amb l’única resistència d’un grupet d’erudits numantins.

Però el món digital és diferent i han passat dues coses impensables antany: la primera és la gran volada popular i mediàtica que ha adquirit la polèmica dels diacrítics i la segona el qüestionament obert de l’autoritat acadèmica (i de totes les autoritats en general). Avui ens centrarem en la primera.

L’any 2011, Eli Pariser va publicar The Filter Bubble: What the Internet Is Hiding from You. En aquest llibre explicava que a Internet tendim a crear bombolles de coneixement (bombolles de filtres) a partir dels instruments de personalització que la xarxa ens ofereix i de les nostres pròpies decisions.

Així, segons les eleccions que fem entre els resultats de cerca que ens ofereix Google, cada vegada que tornem a cercar ens oferirà resultats més semblants a allò que nosaltres ja hem escollit. Per tant, tendirem a crear una bombolla de filtres que farà que els resultats ens agradin més, però que ens amagarà realitats que també ens podrien interessar.

De la mateixa manera, si vostès escullen els seus amics a Facebook i decideixen qui seguiran a Twitter, arribaran a un alt grau de satisfacció, però tindran la falsa sensació que tothom pensa com vostès o, com a mínim, que tothom parla dels mateixos temes que parlen vostès. Estaran creant, doncs, una bombolla de filtres al seu voltant.

Segueixo centenars de filòlegs i divendres, al meu voltant, tothom parlava dels diacrítics. Pràcticament no es parlava de res més. A Twitter, l’etiqueta #diacritics anava en dansa. Com es poden imaginar, cadascun d’aquests altres filòlegs era víctima de la mateixa bombolla filtre. Si a més hi posava cullerada, el debat s’anava multiplicant.

Entre filòlegs, escriptors i professors, no em facin dir quants lletraferits hi ha als Països Catalans però, malgrat les aparences, no n’hi ha pas tants i menys encara que siguin actius a les xarxes socials. Això sí, divendres estaven hiperactivats amb la decisió acadèmica i van generar tal bombolla que en un determinat moment va aparèixer com a tendència (“trending topic”). Els mitjans de comunicació tradicionals, que encara arrosseguen una part important de la població, hi van ser sensibles i van introduir el tema en les seves tertúlies i magazines. El resultat va ser que els diacrítics “ho van petar”.

Ja es deuen haver adonat que els temes lingüístics m’interessen molt. Tot i això, el tsunami diacrític de divendres em va arribar a atabalar i fastiguejar. Baladrers a tort i a dret, gent que aprofitava els diacrítics per atonyinar col·legues, gent que assajava frases impostades per defensar o rebatre’n l’ambigüitat, gent que lamentava haver estudiat llistes ingents per a res: diacrítics a l’ordinador, al mòbil, a la ràdio, a la televisió…

A la tarda, vaig anar a visitar els meus pares al poble i abans de preguntar-me per la canalla o explicar-me que ja hi ha magranes (cosa que sempre espero amb candeletes) em van mostrar la seva preocupació pels diacrítics, que acabaven de descobrir. Els vaig tranquil·litzar com vaig poder.

Igual que Castroforte del Baralla, ahir Catalunya va levitar gràcies als diacrítics. Ben segur que des del Rosselló o l’Aragó veien el triangle perfecte tal com el dibuixava J.V. Foix, enlairant-se cel enllà enmig d’un brogit sideral d’ambigüitats monosil·làbiques.

Les bombolles de filtres sempre esclaten i torna la realitat. Això es nota molt quan s’acosten unes eleccions. Com que nosaltres mateixos hem escollit el nostre entorn a les xarxes, acabem tenint la sensació que tothom pensa igual que nosaltres (o més o menys) i que la nostra opció serà la que guanyarà i ho farà per sabatera. Això sol ocórrer entre el darrer dia de campanya i durant les primeres hores de la jornada electoral. Després, al vespre, arriba la realitat pura i dura.

Amb els diacrítics passarà el mateix. Tothom hi ha dit la seva, hem viscut un aquelarre lingüístic sense pal·liatius i demà ja no en quedarà res. Això sí, per unes hores hem oblidat el procés, la moció de confiança, Cristòfol Colom, el PSOE i el Montoro, i ens hem sentit autoritat lingüística que decideix sobre dóna, sóc, mòlt, cóc i fins i tot Déu. Que amb accent o sense hi faci més que nosaltres.

IMATGE: JOEL GOLDSTEIN, FLICKR (CC BY 2.0)

(original aquí)

Aquest matí al tren no he vist ningú llegint llibres de paper i sí que he vist gent llegint en artilugis digitals. Què llegien? Alguns, actualitzacions de xarxes socials; molts, missatges; d’altres, notícies. Al meu costat una senyora llegia El codi Da Vinci de Dan Brown. Tenia un posat bonhomiós i he gosat interrompre-la. Disculpi, això que llegeix és un rotllo? Ha rigut (per sort!). És un llibre, ha dit, i ha continuat llegint.

Segurament, la senyora ha dit que era un llibre perquè, per llegir-lo, passava pàgines; per no perdre’s, posava el punt; si hagués volgut, hauria pogut subratllar-lo i, fins i tot, fer-hi notes al marge.

Però en realitat no feia res de tot això: no llegia un llibre sinó un fitxer digital; tampoc passava pàgines, sinó pantalles; no posava punts, sinó que enregistrava posicions de memòria; en cap cas subratllava, sinó que seleccionava text, i menys encara feia notes al marge: el que feia era associar un text propi al text que llegia.

En aquest cas, el llibre, les pàgines, els punts de llibre, els subratllats o les notes constituïen el que els informàtics anomenen metàfora d’interfície o sigui allò que l’ordinador simula perquè entenguem el que estem fent. La metàfora d’interfície per excel·lència és l’escriptori, que no és cap escriptori (no és de fusta, ni conté calaixos, ni tinters, ni corcs, ni restes de goma d’esborrar).

En els dispositius de lectura digital, la metàfora del llibre de paper és molt útil ja que la senyora s’ha estalviat molts aprenentatges. El dispositiu digital li permet fer allò que havia fet tota la vida en paper, des de passar pàgines fins a fer notes al marge. Alhora, però, la metàfora la força a fer una lectura del fitxer digital similar a la que en feia quan tenia un llibre de paper: lineal, constant, sense salts envers altres textos, etc.

Nietzsche, que era filòleg, deia que les veritats són una munió de metàfores i metonímies que de tant fer-les servir han perdut el referent i per a la gent esdevenen “fermes, canòniques i vinculants”. I afegia: “Les veritats són il·lusions que hem oblidat què són, metàfores (…) que han perdut la força sensible, monedes que han perdut la imatge”. Segons aquest home, la senyora del tren està perduda i llegirà llibres per sempre més sense saber que ja no són llibres. És, doncs, una presonera de la metàfora “llibre”. La metàfora no impregna només el llenguatge, sinó el pensament i l’acció, que afirmen Lakoff i Johnson.

Però ja ho diuen: un clau treu un altre clau i una metàfora ens pot salvar d’una altra metàfora. Mc Luhan va estudiar les tecnologies de la comunicació als anys 60 del segle XX i explicava els primers moments d’un canvi tecnològic amb una metàfora diferent: la del mirallet retrovisor. Afirmava: “Entrem en el present mitjançant un mirall retrovisor i ens orientem al revés cap al futur”. És a dir, utilitzem les noves tecnologies com si fossin velles. En un primer moment, no les sabem utilitzar d’una altra manera.

Per què els diaris es diuen diaris? Doncs per això. Els primers eren diaris personals convertits en gazetilles públiques i impreses. O els primers informatius de ràdio, que eren “diaris parlats”. O els primers programes de televisió, que posaven el locutor de ràdio darrere una càmera (encara és força comú als Telenotícies). O els nodes de la WWW, anomenats “pàgines web”. Quan hi ha un canvi tecnològic que afecta la capacitat comunicativa humana, mirem enrere per mirar endavant. Però amb el temps, lògicament, acabem mirant endavant.

De fet, les interfícies digitals de lectura ja van més enllà de la metàfora del llibre. Amb el seu senzill dispositiu digital, la senyora del tren podia seleccionar un fragment i cercar-lo (a Google), traduir-lo, compartir-lo, etc. L’efecte mirallet retrovisor té data de caducitat en la mesura que les persones exploten les noves possibilitats de la tecnologia que han descobert i s’alliberen de les metàfores de la tecnologia anterior.

Em disculparan si afirmo que l’efecte mirallet retrovisor en la lectura digital no afecta tan sols els lectors. També afecta els autors quan conceben les seves obres i suposo que afecta els editors quan dissenyen estratègies comercials i de producció. Però el procés de canvi ja està activat i mica en mica tots marxarem de la galàxia Gutenberg. Als llibres, en el món digital, els passarà com als rotllos de papir que els havien precedit, que per més lloms, cobertes i índex que els afegissin, es notava que eren rotllos d’una hora lluny.

Per cert, al cap d’una estona, la senyora ha parat el lector digital. Sí que és un rotllo, ha dit. Li he contestat que no, que de fet no és un rotllo, que és un llibre, un rotllo de llibre, vaja, és a dir que ara no és cap llibre però que ho havia sigut perquè abans…  Amb una misericòrdia infinita i esquivant el mansplaining, m’ha preguntat: alguna recomanació?

IMATGE: EL DIEGORS, FLICKR (CC BY 2.0)

Apunt original/a>.

Benvolgut vescomte,

El meu problema és que em veuen venir d’una hora lluny. Quan m’acosto a les dames i els miro els ulls, ja demanen el compte i se’n van. Tinc el front transparent, m’entén? Si no puc ni flirtejar ja es deu imaginar que tampoc lligo gens. Al Tinder em rebutgen pel mateix motiu. Necessito una solució.

Esperant la seva resposta, s’acomiada ben atentament,

El senyor Pop

Apreciat senyor Pop,

Li aconsello que comenci sempre escrivint. Això sí, no escrigui cartes: no es pot imaginar la feinada que he tingut per recollir la seva a Correus, certificada amb justificant de recepció. Agafi el mòbil o l’ordinador i escrigui missatges o xategi: Facebook Messenger, Whatsapp, Telegram, Snapchat. No se les acabarà, les eines.

Vostè deu recordar que quan va néixer la ràdio tothom deia que l’escriptura s’acabava. Quan va sortir la televisió, ja l’extremunciaven (aleshores es parlava, amb la boca molt plena, de “cultura audiovisual”). Per descomptat, quan va arribar la multimèdia a Internet ningú no donava ni un duro per això d’escriure.

Però l’escriptura persisteix. Jones i Hafner a Understanding digital literacies (Routledge, 2012) afirmen, sense embuts, que l’escriptura és encara l’eina primària de comunicació en entorns en línia i el mètode més persuasiu d’interacció. Contra els pessimistes que al tombant de segle deien que els xats eren una rèplica imperfecta del cara a cara, la realitat és que han esdevingut un nou gènere comunicatiu, amb usos, característiques i prestacions exclusives com confirma l’abundància d’eines de darrera fornada que s’hi han especialitzat. Són eines que permeten la multimèdia, però que tenen en l’escriptura el tronc principal de comunicació. Gràcies a aquests programets, avui s’escriu més que mai.

Ja ho veu, senyor Pop: l’estic convidant a convertir-se en un calamar de tinta fàcil.

Potser deu pensar que aquesta nova manera d’escriure ha estrafet el llenguatge i ha afavorit tota mena de codis, abreviatures i símbols que en suposen un empobriment. Des del meu punt de vista, i disculpi’m, en són un factor de renovació. El llenguatge té nivells i una conversa privada no pot ser ni ha de ser, en cap cas, acadèmica.

Pensi que interactuar al món digital mitjançant l’escriptura permet fer coses molt diferents de les que permet la interacció en viu, tot i que ens obliga a adaptar-nos a unes regles del joc noves. Això sí, amb tota seguretat, escriure li permetrà reduir els “costos transaccionals” del cara a cara, és a dir, totes aquelles formalitats, servituds socials i incomoditats que comporta mirar algú directament als ulls. Per exemple, podrà ser glamurós sense treure’s aquella samarreta imperi de cotó blanc que porta quan va per casa. Sí, la de les taques.

Ja se’n deu haver adonat, senyor Pop, que més que respondre la seva consulta li he parlat de l’escriptura al món digital. I què esperava de mi, doncs?

Pel que fa als seus interessos particulars, pensi que escriure és discret i li permet mesurar bé el que vol dir i trobar la manera més encertada de dir-ho. A més, facilita el flirt: Allucquère Rosanne, al llibre The War of Desire and Technology at the Close of the Mechanical Age (MIT Press) considera que els dispositius digitals són, en certa mesura, una extensió de nosaltres mateixos que podem utilitzar de maneres diverses. Si en fem un ús escrit, que aquesta autora qualifica d’ample de banda baix (low bandwidht), podem augmentar la tensió eròtica i generar fantasies complexes. Complexes! S’ho imagina?

És cert que alguns amics amb experiència el que em diuen és que és molt fàcil relacionar-se per escrit a les xarxes i el que costa és, després, passar als fets. Deixarem de banda aquest petit detall, oi?

Tingui sempre present que escrivint podrà calibrar els sentiments: els seus i els de l’altra persona. I el més important en el seu cas, disposarà d’una recambra emocional (emocional buffer). És a dir, l’escriptura li permetrà contenir les emocions, regular com les expressa i controlar-les en tot moment. Per si fos poc, escrivint podrà mantenir el caliu quan no coincideixi en horaris ni llocs amb les seves conquestes: els podrà enviar petits senyals quan convingui, sense trencar-los les oracions. La comunicació escrita en el món digital ha sabut usar l’asincronia avantatjosament! No me les assetgi, però!

Que la privacitat està en qüestió i que tots aquests missatges un dia poden aflorar i posar-lo en evidència? Sí! Però recordi que la conversa a La Camarga va ser un cara a cara que sense cap mediació digital i ja veu si en va ser de privada. Per cert, no oblidi el concepte de mediació digital, perquè en tornarem a parlar.

Escrigui, doncs. I sobretot llegeixi Les relacions perilloses, de Pierre Choderlos de Laclos: un tutorial avant la lettre i pensat per a vostè d’això que en anglès en diuen texting. Només ha de canviar els salons neoclàssics pels grups de Whatsapp i les cartes per missatges privats i xats.

Amb tot el que li he explicat, té l’èxit assegurat, senyor Pop. Però procuri de no prendre-hi mal ni fer-ne gaire. I si pot ser, no participi en cap duel.

Ben cordialment,

Valmont

Apunt original

Vostès deuen haver llegit Pilar Prim de Narcís Oller. Si no ho han fet, no saben el que es perden. Quina dona tan meravellosa, la Pilar. Jo me’n vaig enamorar de seguida i vostès també se n’enamoraran, literàriament almenys. Pilar Prim no es pot separar d’una adreça de Barcelona: Trafalgar, 10.

Trafalgar, 10 encara existeix. Potser hi viuen uns joves hipsters? Potser hi resideix un alt executiu d’Amazon? O una comunitat de capellans jubilats? O Roberto Saviano? Imaginin el que vulguin. Augmentin la realitat tant com vulguin: amb dades certes o imaginàries. Ningú els dirà res. Hi tenen dret.

En canvi, si hi cacen un pokémon, qui sap si algun veí s’esquinçarà les vestidures, en farà cartes als diaris o demanarà un canvi en el sistema legal. Com vostès saben, Pokémon Go és un joc que es basa en la realitat augmentada, una tecnologia digital que permet associar informació a un lloc físic contret i visualitzar-ho en un aparell (un mòbil, una tauleta, un rellotge…).

Pokémon Go ubica personatges imaginaris (els pokémons) a llocs físics reals. Aquest estiu he vist colles de nens que buscaven pokémons després de sopar com feia jo, de petit, amb les cuques de llum. Sincerament, crec que és una gran troballa que trenca el tradicional isolament dels videojocs i facilita la socialització dels infants.

Però com ha anat passant amb tots els èxits digitals incipients, Pokémon Go ha estat satanitzat pels mitjans: s’ha associat a la mort, al sexe i s’ha fet col·lisionar amb un dels pocs espais sagrats en l’imaginari occidental, els camps d’extermini nazis. Fins i tot, un bon article a Núvol, molt complet des d’una perspectiva jurídica, parlava de delimitar zones “d’exclusió digital“.

Val la pena recordar en aquest punt que allò que surt a la pantalla de mòbil no és la realitat sinó una representació: un signe que, com tots els signes, té una forma i un significat (Saussure) i, això sí, fa referència a una realitat (Peirce). Gràcies a la tecnologia és un signe enriquit i espectacular. La realitat augmentada al mòbil consisteix a enriquir digitalment les relacions d’un signe (que indica un lloc geogràfic) amb altres signes: informacions, imatges, fabulacions…

No s’alarmin, doncs, que no hi ha res de nou. Amb el mòbil potser serà més ràpid, més vistós, més multimèdia, més ric; però no deixarà de ser el que hem fet sempre: associar signes amb signes, signes amb significats i signes amb referents. Els humans sempre hem augmentat la realitat, sempre hem transcendit simbòlicament la matèria, sigui de viva veu, en lletra impresa o amb una pantalla. D’aquesta capacitat n’ha nascut la comunicació, però també la cultura i la literatura.

Per exemple, podem veure una ciutat i un rètol informatiu que ens diu que és Rouen. Només sabent-ne el topònim, ja hem augmentat una mica la realitat. Consultant una enciclopèdia podem saber que en una plaça de Rouen hi van martiritzar Joana d’Arc, la santa francesa per excel·lència. Ja hem augmentat més la realitat amb elements històrics. Si llegim Madame Bovary, descobrirem que en aquells mateixos espais circulava embogidament un fiacre dins del qual Emma i Rodolphe consumaven un adulteri. Haurem augmentat la realitat amb elements literaris. Si, a més, ens mirem Rouen amb el mòbil, descobrirem, astorats, que també hi ha pokémons. Això és la cultura i aquesta capacitat de sobreposar-hi dimensions aparentment contradictòries és Occident.

Si algun legislador prohibeix associar signes digitals a alguns llocs “sagrats”, no farà més que posar barreres a la llibertat creativa que ha caracteritzat i donat forma a la cultura  de les societats obertes.

Tornem a Pilar Prim.  Si l’han llegida i passen per davant de Trafalgar, 10, estaran d’acord amb mi que trobar-hi pokémons és una criaturada innocent i que la realitat augmentada més mòrbida és la que vostès tenen dins del cap, cosa que Narcís Oller sabia perfectament quan escrivia la seva novel·la més fascinant.

IMATGE: POKÉMONS A ROUEN (ROUEN NORMANDIE TOURISME & CONGRÉS)

Continuar llegint.

“Amateur” és una paraula que de vegades s’utilitza amb menyspreu, però que vol dir “aquell que estima” (amant, amador).

Remi Reifell a Revolution numérique, revolution digital (Paris: Gallimard, 2014) afirma que els amateurs són els creadors bàsics de contingut digital. La presència del català a la xarxa als anys 90 de segle XX va tenir en els amateurs un mascaró de proa. Els primers webs en català no van ser programats per empreses informàtiques sinó per amateurs que aprengueren HTML per deixar constància global de l’existència del seu poble o barri, del seu folklore, de les seves aficions, de la seva llengua. D’ells mateixos i la seva identitat, en definitiva.

Si no hagués tingut de seguida grans webs institucionals i empresarials (Gencat, La Caixa, CCMA), el català hauria tingut una presència irrisòria en aquella primera internet, però encara hauria sigut més irrisòria i testimonial si només hagués tingut aquests webs, ja que el gruix dels continguts a la xarxa no procedien dels grans llocs sinó la llarga cua i la llarga cua l’alimentaven, sobretot, els amateurs.

Sense l’aportació dels amateurs hauria estat impossible el que ens va sorprendre a tots: que el català es visibilitzés a la xarxa en proporció a les seves dimensions demogràfiques, cosa que no havia passat en el món de la impremta, sotmès a importants barreres comercials d’entrada, o en els mitjans audiovisuals que emetien en concessió d’ones, sotmesos a l’escrupolós i restrictiu criteri lingüístic dels estats.

Ja sabem que en molts contextos és més adequat dir “afeccionat” que “amateur”, però en aquest cas, “amateur” és més saludable: hi ha més joia de viure i reflecteix més la passió que guiava els pioners del català a la xarxa, alguns dels quals de seguida van ser-ne professionals.

En tornarem a parlar.

IMATGE: MICHEL STYNE, FLICKR (CC BY-SA)

Apunt original/a>.

La digitalització ha transformat profundament la literatura i ha posat en qüestió els gèneres i els suports convencionals. La conversió dels llibres en fitxers electrònics i, sobretot,la creació literària concebuda integralment des una perspectiva digital confirmen aquesta mutació, que tan bé han descrit Oreto Doménech i Laura Borràs.

Les narratives transmèdia, les experiències poètiques multimèdia, la proliferació d’imatges, vídeos i músiques al voltant dels textos han accelerat els processos d’hibridació entre les arts que ja apuntaven  el barroc i les avantguardes.

Si ja no podem definir la literatura per contrast amb les altres arts perquè es barregen, hem d’intentar trobar algun element que ens permeti dir que una obra és, essencialment, literatura i no una altra cosa (art digital, multimèdia, videoart, etcètera).

Quan la digitalització accelera la hibridació de les arts, només la centralitat de la paraula defineix la literatura.

Reproducció d’un apunt de 2016 que ja era havia estat publicat abans la plataforma Medium (2013)
Imatge: Yusunkwon, Flickr (CC BY 2.0)

.

Observem atònits com s’esquincen les vestidures autors consolidats i prestigiosos perquè la pirateria ha liquidat els beneficis que els oferien els contractes editorials a l’ús. És una nova convulsió digital, com tantes que n’hem vist i tantes que en veurem.

En el món digital en què ens estem immergint, l’autoria continuarà generant beneficis econòmics, però no pas a “tant la peça”. Això s’ha acabat per sempre tant en l’escriptura com en la música o el cinema. Desenganyem-nos: fins i tot la producció seriada d’objectes (de plàstic, de metall) també abandonarà progressivament el “tant la peça” amb la irrupció de les impressores 3D.

Si algú té deures pendents en aquest moment no són tant els autors com els editors, que han de renovar radicalment el seus models de negoci basats en la serialitat i la venda d’objectes físics o simbòlics.

Mentre la indústria editorial no faci aquest esforç de creativitat i innovació, els autors viuran una fase d’intempèrie i nuesa. I crec seriosament que aquesta etapa no els perjudicarà sinó que els reforçarà: contra els que pensen que una colla de xitxarel·los provinents dels blogs i les xarxes socials i que mai han passat filtres editorials es menjaran el món, penso que en iguals condicions de nuesa es definiran clarament els millors.

Ja arribaran els enganys i les prevendes. Però, per un temps, el món digital pot ser el món de l’autoria nua.

Imatge: José Luis Cernadas, Flickr (cc by 2.0)

Apunt original