continua
Els túnels tan foscos i la claror insultant del mar que furga violentament les pupil·les devastades. En Perrier seu al tren, que travessa rabent els penya-segats. El pas de la Mala Dona. La Mala Dona que va guiar el cec fins a fer-lo estimbar. Quants passos de la Mala Dona hi deu haver? La història sempre és la mateixa: camina, camina, amor meu. I el cec que s’estimba barranc avall. Després, el poble, enfurismat, fa justícia a la dona al mateix lloc del crim. El cos de la linxada penja d’una forca i es belluga, empès per la llevantada. Trona. Els corbs li arrenquen els ulls. Justícia.
La Pepita Cuixart va ser la Mala Dona per a ? Va ser ella qui va provocar que s’estimbés en els precipicis de l’ambició desmesurada, l’estafa i el crim? O tot va sortir del convuls interior d’algú que es diu ? La passió és perillosa, pensa l’exprofessor Perrier i es mira dos jovenets que es morregen. Han passat molts anys però els trens no són tan diferents i tampoc les circumstàncies. És perfectament possible que el tren s’aturi dins el túnel, pensa. S’aturen tant els trens! És perfectament possible que s’apaguin els llums del vagó. És perfectament possible que els xavals aprofitin per tocar-se, per esplaiar-se. El pensament de Perrier vagareja entre la història de , de l’Adelaida i de la Pepita i les ganes que ell mateix té de follar. En Perrier enveja el jove morrejador. L’enveja molt.
Però el tren no s’atura al túnel i els llums del vagó no s’apaguen. S’atura a l’estació de Garraf. S’obren les portes i entra una bafarada de mar sensual, torbadora. El desig d’en Perrier s’eixoriveix encara més. Dues angleses discuteixen si és millor seure o quedar-se dretes. Finalment seuen davant de Perrier que, resguardat per les ulleres de sol, els mira les cuixes. Però el pensament, erràtic, ara li evoca el cas que ha d’aclarir. Qui ha volgut que les angleses seguin davant seu? L’atzar o una voluntat providencial? Quan va conduir els seus amics cap a l’infern del Parc Aquàtic, conclou, es va convertir en l’autor d’una història sense atzar possible, tan tancada com sanguinària. Les angleses, al vagó mateix, s’unten les espatlles amb crema protectora. L’espectacle, pensa, és estimulant.
Sona el mòbil. És el Gran Cabró. Tens una víctima, li diu. Una víctima? o algú que es diu igual ha caigut a la nostra trampa? Efectivament, fa el Gran Cabró i afegeix: ja ens ha cedit totes les dades personals i ens ha obert la seva xarxa d’amics. Anem bé, diu l’exprofessor Perrier El Gran Cabró riu. Anem bé, dius? Anirem bé si ens apropa realment a . Perrier contesta que està convençut que així serà. El Gran Cabró riu i penja.
El pla està funcionant.
Si tu, , has entrat a The Fugue és que t’assembles a (a banda de compartir-hi el nom). Han passat molts anys però la història es pot repetir.
Perrier s’adona que mentre conversava no ha mogut els ulls de les cuixes de dues angleses i n’hi ha una que comença a mosquejar-se. El mira inquisitivament i fa una ganyota que vol dir: “t’he enganxat, fastigós”. “Touché”, diu Perrier, en veu alta. Ja han sortit de l’últim túnel i arriben. L’anglesa no l’ha entès però ha percebut que li deien alguna cosa en francès. No li deu haver fet gràcia i ho comenta a cau d’orella de l’amiga. Ara són totes dues que se’l miren amb rostre burleta. Perrier s’aixeca i s’acosta a la porta. Què se n’ha fet d’aquella gota que et regalimava pel coll, cap al pit, i et feia sentir la joia d’existir?